Antic monestir benedictí (Sant Andreu d’Eixalada), fundat el 840. Estava situat a la riba dreta de la Tet.
Fruí de la protecció del comte Miró I el Vell de la Cerdanya, per mediació del qual el 871 obtingué un privilegi d’immunitat del rei Carles el Calb.
Fou destruït i desaparegué definitivament (878) en el curs d’una gran revinguda de la Tet, però els monjos, dirigits pel convers Protasi i ajudats pel comte Miró, es traslladaren al lloc veí de Cuixà on fundaren un nou monestir.
(Eivissa)
Jurisdicció de l’Església Catòlica. Amb seu a la Vila d’Eivissa, comprèn les illes d’Eivissa i Formentera, amb quatre parròquies al municipi d’Eivissa, disset a la resta de l’illa i tres a Formentera.
Creada el 1782, segregada de la diòcesi de Tarragona, depengué d’aquesta província eclesiàstica, fins que passà a la de València el 1851.
Els primers bisbes, Manuel Abad y Lasierra, Eustaquio de Azara i Climent Llocer dugueren a terme la divisió de les dues illes en parròquies, la construcció de noves esglésies, reformes a la catedral, creació del seminari, etc, i exerciren una important activitat en els camps social i econòmic.
El concordat del 1851 suprimia el bisbat i l’agregava al de Mallorca: L’agregació, tanmateix, no es féu efectiva, i la diòcesis fou regida per vicaris capitulars, com a seu vacant, i el seminari continuà.
El 1927 hom restablí la seu, amb caràcter d’administració apostòlica, i el 1950 fou restaurat el bisbat titular d’Eivissa: Antoni Cardona, que tant hi influí, passà tot seguit d’administrador apostòlic a bisbe d’Eivissa.
(País Valencià)
Poble ibèric. A l’època de la conquesta romana es trobava establert a la regió compresa entre el Túria i el Maestrat.
La seva capital era Edeta, a l’emplaçament de l’actual Llíria.
S’hi ha trobat una ceràmica característica, amb gran desplegament pictòric.
(Eivissa)
Forma llatinitzada del nom cartaginès de l’illa d’Eivissa (Ibusim).
Antic castell, esmentat el segle XIV.
Veure> Sant Joan de Dossorons (antiga església).
Veure> Sant Llorenç Dosmunts (antiga parròquia).
(Mallorca, 1525)
Cos de milícia permanent. Creat pel lloctinent Miguel de Gurrea i constituït per dues companyies d’infanteria a sou, a les ordres de dos capitans, nomenats pel lloctinent d’entre les classes privilegiades.
Era guarnició de Palma de Mallorca, però, en cas necessari, s’havia de desplaçar a qualsevol punt de l’illa.
Fou una de les mesures creades per tal de reforçar l’autoritat del lloctinent i garantir la definitiva liquidació de la revolta de les Germanies (1521-23).
(País Valencià, segle XVII – )
Títol senyorial, concedit el 1699 a Giner Manuel Rabassa de Perellós i Pardo de la Casta, baró de Dosaigües, senyor de Madrona i de Benetússer i cavaller de Calatrava.
Passà als Marimon, marquesos de Cerdanyola, als Casanova, marquesos de Galtero, als Dasí, i als Rojas,
(València, Horta, segle XIV – segle XVII)
Barri de la ciutat que fou destinat a bordell. Rebia també el nom de Pobla de les Àvols Fembres i els de Públic i Partit. En costa l’existència a partir del 1321.
Originàriament fora de la ciutat, hi fou incorporat el 1356 arran d’una ampliació de l’àrea urbana; la seva situació corresponia a l’actual barri del Carme.
Era constituït per una sèrie de casetes voltades de petits jardins, cadascuna de les quals era ocupada per una prostituta, per a l’exercici del seu ofici; el conjunt restava aïllat (1444) per una muralla, que només tenia un portal d’entrada.
Fins a l’any 1321 era regit per un funcionari anomenat el Rei Arlot, i, sempre, fou objecte d’una constant atenció legislativa per part dels reis i de les autoritats municipals. L’explotació dels locals anava a càrrec dels hostalers, que proporcionaven a les dones, a més a més, robes, mobles, aliments, joies, etc, a canvi de diners, situació que donà lloc, sovint, a abusos greus.
L’ordenació del prostíbul responia al propòsit de concentrar-hi les activitats meritrícies. Les habitants de la Pobla tenia restringida la possibilitat de circular per la ciutat, i els era vedat l’ús de vestits sumptuosos; tenien prohibit, també, de treballar els dies de certes festivitats eclesiàstiques, i tenien obligació de reclusió durant la quaresme i la setmana santa, que havien de dedicar a pràctiques religioses.
A la primera meitat del segle XVI, hom hi establí la vigilància higiènica, amb un metge escollit i pagat pel municipi. Les últimes mencions són de la primeria del segle XVII.
El bordell de València fou famós arreu d’Europa per l’esplendor i la vivacitat, i en donen testimoni les descripcions i les referències que en fan els viatgers (Münzer) i els novel·listes (La lozana andaluza) de l’època, i encara apareix esmentat en estudis recents sobre temes sexuals (Le deuxième sexe, de Simone de Beauvoir).
Dades dels Països Catalans 