Arxiu de la categoria: Història

Venjança Catalana, la

(Grècia, 1305 – 1307)

Acció vindicativa. Nom amb què es coneix la lluita empresa pels almogàvers contra l’Imperi bizantí com a represàlia per l’assassinat a Adrianòpolis del seu cap, Roger de Flor, tota la seva escorta i diversos almogàvers i comerciants catalans.

Organitzada per Berenguer d’Entença i després per Bernat de Rocafort, i els altres caps almogàvers, es basà en ràtzies i saqueigs d’extrema violència que arribaren fins a les portes de Constantinoble.

Enfonsaren les seves naus al port de Gal·lípoli per evitar la temptació de fugir, i resistiren el setge de l’exèrcit romà d’Orient, al qual derrotaren, i estengueren el terror per tot l’Imperi.

Aquests fets han deixat una empremta en el folklore i les llegendes de diverses regions de Grècia, Bulgària i Albània.

Vellmartí *

(Gironès)

Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Martí Vell.

Vellanega

(Llavorsí, Pallars Sobirà)

Antiga abadia benedictina (Sant Pere de Vellanega), situada a la parròquia de Sant Romà de Tavèrnoles, prop de la confluència del Romadriu amb la Noguera Pallaresa.

El 969 era regit per l’abat Sal·la i el 976 ja no tenia abat; per això fou cedida al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Des d’aquest moment els abats de Tavèrnoles s’intitularen també abats de Vellanega. La disminució de comunitat féu que des del 1093 caigués a la categoria de simple priorat de Tavèrnoles.

Tenia encara alguna vida monàstica el 1286, quan la seva possessió fou discutida a Tavèrnoles pel bisbe d’Urgell, però des del segle XIV era una simple possessió regida per un clergue.

En resten les ruïnes.

veguer

(Catalunya / Andorra)

Funcionari de l’administració territorial durant l’edat mitjana. Era l’encarregat de l’administració de justícia i també exercia funcions governatives i militars.

L’origen del càrrec de veguer es remunta a l’administració comtal dels primers segles de la Reconquesta.

A Andorra, és el representant delegat de cadascun dels coprínceps, amb responsabilitats de justícia i ordre públic.

Vallvigil

(Vilallonga de Ter, Ripollès)

Antiga quadra civil de domini senyorial, situada prop del límit amb el terme de Llanars.

Guarda el topònim del torrent de Vallvigil o de Vinardell, afluent, per l’esquerra, del Ter.

L’únic lloc habitat de l’antiga vall és ca n’Huguet, que té al seu costat una capella del Roser.

Vallvanera, monestir de

(Castell i Platja d’Aro, Baix Empordà)

Antic priorat (324 m alt) de monges benedictines. Situat a la muntanya de Vallvanera, a 3 km de la població, al nord.

La seva història és molt confusa i desconeguda; hom creu que depenia del monestir de Sant Feliu de Guíxols, que existia el segle XV i que la seva església fou destruïda pels francesos el 1653.

El culte passà després a la capella de Sant Cugat del Far, situada prop de l’antic Vallvanera, on es venerà fins al 1936 una imatge de Santa Maria de Vallvanera.

Vallmoll, baronia de

(Vallmoll, Alt Camp, segle XV – )

Jurisdicció senyorial comprada el segle XV per Gregori de Burguès i Safortesa. Centrada al castell de Vallmoll i que comprenia també Bràfim i Nulles.

Pertangué als Burgués, i passà per enllaç (1441) als Mataplana, però retornà als Burgués (vers el 1502), dels quals passà per matrimoni (1556) als Pacs, barons de Bunyolí, als Boixadors (1576), comtes de Savallà, i als Dameto (1801), marquesos de Bellpuig.

Vallgornera, marquesat de

(Catalunya, segle XVIII – )

Títol concedit el 1796 a Ramon de Vallgornera, olim de Llunes i d’Alentorn, baró de Sant Miquel de Pera i de Rocacorba.

En fou segon titular el seu nebot vallenc Albert Felip de Baldrich i de Veciana. Passà als Rubinat i als Balle.

Vallflorida *

(Vallès Oriental)

Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Esteve de Palautordera.

Vallespinosa, baronia de

(Catalunya, segle XVII)

Títol concedit el 1656 a Miquel de Ramon i de Milsocors, senyor de Subirats, comissari general de la cavalleria, sembla que després d’haver estat confiscada la senyoria de Vallespinosa a Josep de Margarit i de Biure.