Capella de la quadra del Freixe.
Existia ja el 1260 i surt com a sufragània de Piera entre els segles XV i XVI.
L’edificació, en part romànica, ha estat renovada i es troba adossada a les restes d’una vella torre.
(Alta Ribagorça)
Riu de la vall de Boí, afluent, per l’esquerra, de la Noguera de Tor, dins el municipi de la Vall de Boí. És emissari del circ lacustre format entre el gran tuc de Colomers, el pic de Bergús, la serra de Crabes i el portarró d’Espot (estanys de Bergús i Redó, del terme d’Espot, al Pallars Sobirà), que alimenta l’estany Llong.
A partir de l’estany Llong, s’inicia pròpiament la vall o ribera de Sant Nicolau, la qual, per la seva vegetació i la seva bellesa, ha esdevingut una de les més famoses del Pirineu català i ha estat inclosa, a la seva part alta, dins el parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Fins a l’estany de la Llebreta (on s’acaba la zona protegida) travessa diverses planes, com el prat d’Aigües d’Ací, el planell Gran, el pla de la Molina i, sobretot, Aigüestortes (amb la capella del Sant Esperit), que li donen la seva placidesa característica; en aquest sector aflueixen, per la dreta, els cursos d’aigua que drenen les comes de Contraig i de Sarrader, i per l’esquerra, de Corticelles, Dellui, Morrano, Mussoles i Llacs.
Damunt l’estany de la Llebreta, a l’esquerra del barranc d’Aigüissi, hi ha l’ermita de Sant Nicolau, que dóna nom a la vall; aigua avall d’aquest estany, el riu corre entre el solà de Boí i la serra de Martillac, fins a l’antiga farga de Boí, actual residència (la Farga), on s’uneix al seu col·lector i on hi ha la central hidroelèctrica de Caldes de Boí, que aprofita l’aigua d’aquest riu transportada per una galeria subterrània a pressió des de després d’Aigüestortes.
(Sant Pere de Torelló, Osona)
Santuari (961 m alt), situat dins la parròquia de la Vola, vers l’extrem oriental del terme, en una petita vall tributària del riu Fornès.
Existia ja el 1382 i tenia un ermità que captava per a ella. Fou reedificada vers el 1721 i restaurada el 1921. Té un petit atri i cor rectangular.
És oberta al culte, malgrat que no s’hi celebra per raó del despoblament de la contrada.
Masia i capella, dins la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines, vora el límit amb el terme de Prats de Lluçanès, prop del Besí.
Consta existent des del 1164. La capella actual fou reedificada al segle XVIII.
(Girona, Gironès)
Barri residencial, situat al sud-oest de la ciutat.
Tingué l’origen en una actuació urbanística de caràcter oficial, basada en un model de barri d’habitatges unifamiliars.
Posteriorment, i en zones de terrenys marginals no afectades per la urbanització originària, s’ha produït una construcció molt desordenada, amb excés de densitat i desvirtuant el sentit inicial del barri.
Església del veïnat de Casals, esmentada ja el 1282, romànica, on s’ha venerat tradicionalment una imatge de la Mare de Déu del segle XIII, de fusta, policromada.
(Sant Martí de Centelles, Osona)
Església, sufragània de la vila, situada prop de la cinglera, a la part de llevant del pla de la Garga, esmentada des del 1162.
L’església actual es renovà el 1738.
(les Masies de Voltregà, Osona)
Poble, a l’esquerra de la riera de Montorro, sota la serra de Sant Salvador de Bellver. La parròquia fou unida des del segle XVI a la de Vinyoles d’Orís.
El lloc existia el 976, i l’església de Sant Miquel fou donada el 1132 al monestir de Santa Maria d’Amer, del qual sempre depengué. El 1686 tenia 6 masies. És una edificació romànica (segle XII), un xic modificada el 1638.
(Viladrau, Osona)
Ermita (1.300 m alt), que corona un roquissar, en un contrafort del Matagalls, sobre el santuari de Sant Segimon del Montseny.
Fou erigida vers el 1550 per un ermità de Sant Segimon anomenat Miquel, procedent de Borgonya. Era lloc de molta devoció.
El nom li prové d’uns petits barrets de palla que es guardaven a la capella i que, segons que era fama, guarien el mal de cap.
Es manté sencera, però sense culte des del 1936.
Església de la ciutat, existent ja a la fi del segle XIII, dita del Pla, en oposició a la de Sant Miquel de la Mar.
El 1304 s’hi instituí un dels vuit priorats, annexos al capítol de la catedral. El canonge prior hi residia.
Subsisteix encara, bé que renovada.
