Arxiu de la categoria: Biografies

Vilana i Vilamala, Francesc

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Resident a Barcelona i germà d’Antoni. Fou capità de la Coronela el 1684 i el 1697.

El 1705, suspecte de ser austròfil, fou expulsat de Barcelona pel virrei Velasco, i s’uní al campament aliat de Carles d’Àustria. El 1706 fou altra vegada capità de la Coronela, durant el setge infructuós de Felip V.

Assistí a la Junta de Braços de 1713 que decidí la continuació de la resistència catalana. Es quedà a Barcelona durant el setge de 1713-14 i fou novament capità de la Coronela. Manava la companyia de Boters, i amb la qual col·laborà a la defensa.

A les eleccions de novembre de 1713 sortí elegit entre els aristòcrates que entraren al Consell de Cent de Barcelona.

Vilana i Vilamala, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, segle XVII – Sant Miquel del Fai, Vallès Oriental, segle XVIII)

Cavaller. Germà de Francesc. El 1705 prestà obediència a Carles d’Àustria, al campament aliat davant de Barcelona.

L’any següent defensà la capital, durant el setge establert per Felip V, com a capità de la Coronela. Assistí a la Junta de Braços de 1713.

Disconforme amb la votació final de resistència a ultrança, i malgrat l’actitud combativa del germà, se n’anà de la capital abans del setge borbònic i es retirà a Sant Miquel del Fai.

Vilana i Millàs, Josep

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Serví de capità a la Coronela de Barcelona el 1684 i el 1697. El 1705 era considerat austròfil, per això fou expulsat de Barcelona pel virrei borbònic Velasco, i es presentà al campament aliat per prestar obediència a Carles d’Àustria.

El 1706 fou encara capità de la Coronela arran del setge de Felip V. El 1709 fou enviat pel rei Carles a Vic, per reforçar-hi la mobilització davant l’avanç francès.

El 1713 assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V; fou un dels qui signaren una protesta escrita contra la decisió del Braç Militar favorable a la submissió.

Vilana, Felip de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. El 1704, suspecte d’afecció a Carles d’Àustria, fou expulsat de Barcelona pel virrei borbònic, Velasco. Prengué efectivament les armes al bàndol austriacista durant la guerra de Successió.

El 1707 era capità del regiment de cavalleria de Morràs. Sortí amb 100 homes d’Ariza (Aragó), i entrà a Castella per Monteagudo. Sotmeté alguns pobles per la part d’Almazan (Sòria). En dos cops de mà capturà 3.200 caps de bestiar.

Dos anys després era tinent coronel del mateix regiment i fou encarregat d’alguns atacs entre Balaguer i Montsó.

El 1713 restà al marge de la resistència final catalana, retirat a Sant Miquel del Fai.

Vilamur i de Pallars, Ramon (I) de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Noble. Fill de Pere (V) de Vilamur i germà de Ponç.

Fou vescomte de Vilamur (1275-1303), proposat com a hereu pel seu oncle el comte Arnau Roger I de Pallars en el cas que Ramon Roger de Pallars -germà seu- morís sense fills (com així s’esdevingué).

Fou el pare del vescomte Pere (VI) de Vilamur.

Un altre germà de Ramon fou Bernat de Vilamur i de Pallars  (Catalunya, segle XIII – 1302)  Noble. Rebé del rei (1297) els castells de Calentí, Tebar i Cochos, al regne de Múrcia, i el d’Oriola, que deixà en herència al seu germà Ramon (I).

Vilamur i de Pallars, Ponç de

5 Respostes

(Catalunya, vers 1299 – vers 1324)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (V) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur. El 1299 tenia béns a Perarnau, i el 1307 apareix com a ardiaca de Benasc i ensems canonge de Girona.

Era batxiller en dret canònic, i residí a la cort d’Avinyó, on tenia la consideració de capellà del papa. Des del 1320 era ardiaca major de Lleida.

Fou elegit bisbe de Lleida el 1322, càrrec que confirmà el papa, a petició del rei. Poc després de l’elecció retornà a Avinyó, i deixà a Lleida dos vicaris generals. Féu l’obra del claustre i edificis annexos i féu celebrar un sínode el 1323.

Morí molt aviat. El jurista Guillem de Montlauzun li dedicà una obra.

Vilamur, Ponç de

3 Respostes

(Catalunya, vers 1196 – vers 1257)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (IV) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Bernat de Vilamur i del de Lleida Berenguer d’Erill.

Entre el 1212 i el 1226 fou sagristà de Lleida i ardiaca de Tremp, càrrec que rebé dels seus oncles bisbes, que l’havien fet canonge quan tenia cinc anys escassos (1202).

Fou elegit bisbe d’Urgell el 1230, encara diaca, i confirmat el 1231. Tota la seva vida com a bisbe d’Urgell fou remarcada per la seva oposició al comte de Foix i a un grup de canonges que el denunciaren a Roma de greus crims i vicis (1248).

És difícil de veure-hi clar, en tal assumpte, car s’hi barregen interessos feudals i lluita contra els heretges. El papa encarregà a Ramon de Penyafort de pronunciar el litigi (1252). Sembla que fou deposat del càrrec i que era home violent i tumultuós.

Deixà hereu el seu nebot Bernat de Vilamur.

Vilamur, Pere (VI) de

2 Respostes

(Pallars, segle XIII – vers 1340)

Vescomte de Vilamur. Fill de Ramon (I) de Vilamur i de Pallars.

Obtingué la concessió de mercat per a la Pobla de Segur (1315) i fou armat cavaller a Saragossa durant la coronació del rei Alfons III (1328).

Sembla que la línia troncal s’extingí amb el seu besnét el vescomte Pere (IX) de Vilamur (Catalunya, segle XIV – abans 1381).

Vilamur, Bernat de -bisbe Girona-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – 1312)

Prelat. Fou bisbe de Girona del 1292 al 1312.

Fou succeït a la diòcesi pel seu possible nebot:

Guillem de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – Girona, 1318)  Prelat. Durant l’episcopat de Bernat degué situar-se bé al capítol de Girona. Mort Bernat el 1312, Guillem en fou el successor al bisbat gironí, fins a la seva mort.

Vilamur, Bernat de -bisbe Urgell-

3 Respostes

(Catalunya, vers 1175 – vers 1203)

Eclesiàstic. Era canonge sagristà del capítol d’Urgell.

Fou elegit bisbe de la diòcesi el 1199, succeint a Bernat de Castelló. Hagué de vèncer una situació econòmica molt difícil.

Li succeí Pere de Puigverd.