(València, vers 1748 – 1808)
Erudit. Estudià escultura a l’Acadèmia de Sant Carles i fou mestre del col·legi d’argenters. Es dedicà al descobriment de peces arqueològiques, algunes de les quals comunicà al comte de Lumiares.
Escriví Adiciones a la obra “Resumen histórico de la fundación y antigüedades de Valencia” (1805).
(València, 13 juliol 1903 – 25 novembre 1958)
Pintor. Fill i deixeble del pintor Ramon Stolz i Seguí. Catedràtic a l’escola de San Fernando de Madrid, es dedicà principalment a la realització de frescos murals, de temàtica molt diversa (mitològica, històrica, religiosa) amb un estil primer academicista, que anà evolucionant cap a la simplificació i el classicisme.
Destaquen els murals de la basílica dels Desemparats de València (1904), de l’església de l’Esperit Sant de Madrid (1943) o els de la sala dels Furs de l’Ajuntament valencià (1958).
Publicà Sobre el oficio del pintor y la pintura al fresco (1958).
(València, 1872 – 1924)
Pintor. Fill d’un tècnic alemany instal·lat a València el 1865. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles i a Madrid (San Fernando). Viatjà per França, Alemanya, Suïssa i Anglaterra (1897-99).
Es dedicà al retrat, la natura morta, les flors i el paisatge. Fou premiat a les exposicions nacionals de Madrid i obtingué medalles d’or de l’Exposició Regional Valenciana del 1909 i a la del Centenario de la Independència, de Mèxic, el 1910.
Fou el pare de Ramon Stolz i Viciano.
(País Valencià, segle XVIII)
Escultor. Actiu a València durant la residència en aquesta ciutat de l’arxiduc Carles III.
Col·laborà amb Konrad Rudolf en la construcció de la façana de la seu de València, per a la qual obrà les estàtues de Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Bertran i Sant Llorenç.
Nom real de la fotògrafa catalana més coneguda pel pseudònim de Colita (1940-2023).
(Alacant, 11 desembre 1917 – 8 novembre 2003)
Músic i director d’orquestra. Estudià a Madrid i després a Siena (Itàlia). Formà part, com a instrumentista, de la Banda Municipal de Madrid i de l’Orquestra Nacional. L’any 1958 succeí al mestre Arbós en la direcció de l’Orquesta Simfónica de Madrid, amb la qual estrenà a Alacant diversos premis “Òscar Esplà”.
Dirigí l’Orquestra Simfònica de Londres, la de Filadèlfia, la Nacional de Río de Janeiro i la de Buenos Aires, entre d’altres. Des del 1966 fou catedràtic de Conjunt Vocal i Instrumental del Real Conservatorio de Madrid.
Sobrenom del pintor valencià Josep de Ribera i Cucó (1591-1652).
(Ceret, Vallespir, 18 gener 1828 – 18 juny 1893)
Eclesiàstic. Era fill d’un metge de Ceret i, confiat a un oncle seu eclesiàstic, es traslladà a París, on féu la carrera eclesiàstica al seminari de Saint Sulpice, sota la direcció de Dupanloup, de qui esdevingué auxiliar a partir del 1854 en la direcció del seminari.
Nomenat aquest bisbe d’Orleans (1856), el seguí i fou nomenat vicari general. Des del 1857 intervingué en la creació de les escoles d’Orient i Séria, formà part del consell d’administració, amb Lavigerie, i posteriorment en fou director (1861). En ésser Lavigerie arquebisbe d’Alger, anà amb ell al concili I del Vaticà, i el 1872 esdevingué auxiliar seu, amb el títol de bisbe de Sebaste in partibus infidelium.
El 1878, per raons de salut, deixà Alger; fou nomenat bisbe de Belley el 1880. Després d’un notable apostolat, sobretot com a continuador de l’orde del sant rector d’Ars, un accident l’obligà a deixar la diòcesi el 1887 i es retirà a Ceret, amb el títol d’arquebisbe de Neocesarea.
(València, 1635 – Madrid, 1673)
Pintor. Deixeble d’Esteve Marc a València i de Carreño de Madrid. Alternà la seva producció entre València i Madrid, on s’establí els darrers anys de la seva vida.
Pintà un Sant Cristòfor i un Sant Agustí amb Crist i la Verge, per a les monges Agustines de València.
(València, 22 febrer 1919 – Madrid, 12 setembre 2011)
Escriptor. Realitzà els estudis de dret a la Universitat de València. L’any 1954 anà a Londres on residí habitualment i on treballà com a periodista. Dedicat al teatre, especialment a l’infantil, el 1942 guanyà el premi Lope de Rueda amb la seva obra Rosalinda.
En el camp de la narrativa, escriví diversos contes i novel·les que li valgueren el premi Nadal 1966 i altres guardons. Publicà Cuentos humildes (1948), La Zancada (1966), Bernard, uno que volaba (1972), Casi cuentos de Londres (1973), El gallo negro (1973), Cuentos del tiempo de nunca acabar (1977) i Una canción para un loco (1986).
Dades dels Països Catalans 