(València, 1867 – 6 febrer 1923)
Pintor. La seva obra, de tècnica molt depurada, s’ha revalorat en el món del comerç artístic.
Entre les seves temàtiques preferides es troben els moros i les marines. El Museu de Belles Arts de València en conserva la Valenciana plorant.
(València, 8 setembre 1848 – 30 març 1893)
“Constantí Llombart” Escriptor. En el moment que es produí l’esclat de la Revolució del Setembre de 1868, va compondre un conjunt de cants republicans que el van fer popular. Fou el principal fundador de Lo Rat Penat (1878) i director de la revista bolingüe “El Turia”.
Amb el mateix esperit que els escriptors renaixentistes de Catalunya, publicà l’antologia Niu d’abelles (1872) i fundà el “Calendari Llemosí” (1876-85), amb la intenció de mantenir relacions amb els escriptors de Catalunya i de les Illes Balears. La seva obra versà sobre diferents gèneres gràcies a la seva tasca com a home de la Renaixença.
El 1879 donà a conèixer el llibre de notes biogràfiques Los fills de la morta viva, i el 1887 publicà València antiga i moderna, on amb el nom de “morta viva” designava la llengua, abandonada i decadent, que fins aleshores no havia rebut l’alè renovador.
És també autor d’un Diccionario valenciano-castellano (1886). Com a autor dramàtic, que en un començament havia conreat el castellà, va obtenir un èxit clamorós amb Lo darrer agermanat (1883).
Enllaç web: Fundació Constantí Llombart
(València, 1846 – 21 juliol 1902)
Autor teatral. Residí molt de temps a Madrid, on aconseguí èxits amb revistes de sàtira política (Los bandos de Villafrita, Las grandes figuras, Pan de Viena, Los monigotes del chico, etc).
De retorn a València, escriví en català De València la cel, Cosetes de la terreta, Plorant i rient (en col·laboració amb Maximilià Thous).
(València, 1834 – Río de Janeiro, Brasil, 23 octubre 1913)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i a Madrid, on fou deixeble de Federico de Madrazo. Residí, pensionat, a Roma des del 1864. El 1867 fou premiat a l’Exposición Nacional de Madrid.
Residí a Caracas (1873), on féu importants retrats i pintà teles per a la catedral. Establert a Bahia (Brasil) el 1876, continuà treballant.
Fou un típic pintor d’història i de temes religiosos (Santa Caterina portada al cel pels àngels, 1866; Muso de Arte Moderno de Madrid).
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 6 abril 1875 – València, 28 setembre 1929)
Periodista i erudit. Carlí, col·laborà a nombrosos periòdics del partit, especialment a “Diario de Valencia”, on fou redactor en cap i es distingí per la crítica municipal i els articles sobre història i folklore valencià.
Publicà un important catàleg de Premsa valenciana (1928), uns Apuntes bibliográficos de la prensa carlista (1917), l’estudi Los carmelitas de Valencia durante la invasión francesa (1921) i reculls d’articles (Oratoria monesipal, Monicepalerías i Bajonazos al idioma), preferentment anti-republicans.
Aplegà una important col·lecció de periòdics, sobretot en català, i de fulls solts, i una notable biblioteca, les quals posteriorment passaren a institucions públiques.
(València, 7 gener 1891 – 24 novembre 1943)
Escriptor i polític. Lligat a “Lo Rat Penat”, dirigí “Taula de Lletres Valencianes”.
Escriví teatre en català i poemes d’una bona sensibilitat literària: El caminant enamorat (1920) i El vol en arc (1935).
(Alboraia, Horta, 1788 – País Valencià, 1846)
Religiós i escriptor dominicà. Fou prior del convent de Sogorb i residí als d’Ontinyent i València. Desterrat a França durant la guerra del Francès.
Va escriure unes memòries d’aquest episodi, avui perdudes, així com Historia de la provincia de Aragón. Orden de Predicadores, desde el año 1808 hasta el de 1818 (en col·laboració amb Marià Rais), Una larga historia sobre el fingido cardenal de Borbón i l’aplec Proclamas, discursos y poesías patrióticas, publicades a la premsa valenciana.
En català, fou autor de poemes satírics i de miracles de sant Vicent Ferrer, El fill de l’especier (1817), El comte d’Urgell (1843), etc, que esdevingueren molt populars i en foren fetes diverses reedicions.
(Muro d’Alcoi, Comtat, segle XVII – València, 29 febrer 1694)
Barber. Cap militar de la Segona Germania, comandà l’exèrcit dels agermanats que fou vençut per les forces reials a Sella (15 juliol 1693). El lloctinent de València, marquès de Castel Rodrigo, posà preu al seu cap (mil lliures si era lliurat viu i cinc-centes si ho era mort).
Bé que pogué de moment refugiar-se a Villena, dins el regne de Castella, fou empresonat pel lloctinent del corregidor d’aquesta ciutat i lliurat a les autoritats reials valencianes. Condemnat a mort per l’audiència de València, fou penjat a la porta de Sant Vicent i el seu cos fou esquarterat.
(Alcoi, Alcoià, segle XVI – País Valencià, segle XVI)
Metge. Estudià a la Universitat de València, on, més tard, hi ensenyà retòrica i promogué millores importants a l’ensenyament.
És autor d’un tractat titulat Varias pareneticas, easque dictíssimas orationes per totos triginta annos plurimas amonisque generis contra sophistas, de studiis ataque de optima juventutis institutione, ad Senatum Valentinum in theatro ipsius Gymnasii habuit.
(Olite, Navarra, segle XVI – València, 1583)
Impressor. De nom Joan de Osses, àlias Navarro, naturalitzat el 1553 a València, on sembla que residia des del 1519.
D’entre les seves produccions, que inicià el el 1532, cal destacar la versió castellana de l’obra d’Ausiàs Marc de Baltasar de Romaní (1539), la Vida dels màrtirs… Sant Abdó i Senén (1542), i, després d’un silenci de deu anys, diverses obres de J. Timoneda i els quatre volums (el primer s’ha perdut) de la Crònica… de València (1564-66) de Martí de Viciana.
