(València, segle XVIII – 1816)
Eclesiàstic. Vicari a Foios (Horta), per instigació de l’arquebisbe de València F. Fabián y Fuero, membre de la Societat Econòmica d’Amics del País, escriví (1781) en defensa del nou mètode de filar seda: Disertación descriptiva de la hilaza de seda según el antiguo modo de hilar y el nuevo llamado de Vaucanson (1783).
(Rubielos, Terol, 29 març 1647 – València, 4 novembre 1706)
(o Hortells) Compositor. L’any 1676 fou nomenat mestre de capella del Reial Corpus Christi de València, i l’any següent de la seu de València.
És autor de salms i antífones, de nadales vocals amb acompanyament instrumental i probablement dels primers oratoris escrits als Països Catalans: El Hombre Moribundo (1702), El juicio particular (1703) i Oratorio sacro de la pasión de Cristo Nuestro Señor (1706).
(Rosselló, segle XV)
Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim a les campanyes d’Itàlia. El 1446 tenia forces seves de protecció a Gènova, quan aquesta era aliada del rei Alfons.
Aquest el nomenà virrei a Albània el 1452. El 1454, durant la governació d’Ortafà, fou batuda moneda catalana a la ciutat de Croia. El país es mantindria sota influència catalana fins al 1467, any en què els turcs l’ocuparien totalment.
Ponç d’Ortafà (Rosselló, 1170 – 1246) Trobador i noble. Senyor del castell i el lloc d’Ortafà, a la riba esquerra del Tec, prop de Tuïr. Feu testament en 1240. En resten dues composicions amoroses molt notables.
Ponç d’Ortafà (Rosselló, segle XV) Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. El 1436 fou tramès pel rei prop de l’infant Pere per ordenar que aquest prestés ajut al príncep de Tarent contra Giàcomo Caldora.
(Rosselló, segle XV)
Dama. Filla de Pere d’Ortafà. Es casà amb Pere de Rocabertí, baró de Sant Mori i després de Maella, gran capità de Joan II el Sense Fe.
Li féu costat en la seva intensa activitat militar i política. El 1474, durant la guerra contra França al Rosselló, defensà amb gran coratge la plaça de Canet.
Fills seus foren Bernat, hereu de les baronies, i Isabel, que es casà amb Felip Dalmau II de Rocabertí, parent llunyà i vescomte de Rocabertí.
Veure> Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres (cavaller i oficial reial català, segle XIV-vers 1404).
(Múrcia, 1580 – València, 1645)
Pintor. Conreà els temes bíblics a la manera d’escenes pastorals. Fou influït per Ribalta i el Greco, més pel clar-obscur que per la temàtica.
Contribuí a la formació de l’escola valenciana dels Esteve March i J.J. Espinosa.
(País Valencià, 1840 – 1897)
Mestre. Ensenyà a Elx i a Alacant. Fou un dels fundadors del periòdic “El Ilicitano”, on publicà nombrosos articles.
Entre les seves obres, de caire pedagògic, hi ha Nociones de Aritmética (1869), Ortografía práctica, Manual Geográfico-Estadístico de la provincia de Alicante i diversos llibres de lectura.
(Perpinyà, 6 juny 1880 – 1958)
Escriptor en francès. Col·laborà, entre altres nombroses publicacions, a “Mercure de France” i dirigí “La Nervie”. Tingué un paper important entre els simbolistes, defensà l’art per l’art i exaltà l’egotisme.
És autor, entre altres, d’Hubert Ponscarme (1907), Évolution de la médaille au XIXe siècle (1907), Métabolisme (1921), L’évasion spirituelle (1921) i Véronèse (1939).
