(València, 1775 – 1847)
Metge i escriptor. Obtingué la revàlida per a exercir la medicina el 1798. Durant la guerra del Francès fou metge primer dels Reials Exèrcits i secretari de les juntes de caritat i beneficència. Traslladat a Madrid (1815), fou metge reial.
Escriví algunes obres mèdiques, poemes en català i castellà i Origen y estado actual de los males habituales de España que se oponen o que se observe la Constitución (1840).
(València, 1757 – Madrid, 1794)
Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou deixeble de Josep Esteve i Bonet. A Madrid fou acadèmic de mèrit de San Fernando (1787).
Es conserven poques obres seves, entre les quals el classicista Sant Nicolau de les Escuelas Pías del Lavapiés de Madrid.
Hom el creu pare de Josep Piquer i Montserrat i avi de Josep Piquer i Duart.
(Palma de Mallorca, segle XVII – Roma, Itàlia, 1730)
Frare dominicà. Fou catedràtic de teologia a l’Estudi General de Mallorca.
El 1694 s’establí a Roma, on fou secretari de la congregació de l’Índex de llibres prohibits. Ostentà el càrrec de general de l’orde.
Més tard fou bisbe i cardenal.
(València, vers 1423 – Roma, Itàlia, 1503)
Mestre en arts i en medicina. Establert a Roma, hi publicà, el 1497, el Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum, un dels primers llibres estampats sobre la sífilis.
El 1499 consta ja com a metge del papa Alexandre VI, al qual dedicà el De praeservatione curationeque pestilentiae. Ambdós moriren en un període de gran pesta a Roma. L’any 1502, el sou mensual de mestre Pintor era de quatre ducats.
Fou sebollit a l’església de sant’Onofrio, sota una làpida que li posà la seva muller, de cognom Sabata.
(València, segle XVI – vers 1567)
Catedràtic i poeta. De família modesta. Es doctorà en teologia a la Universitat de València el 1546, de la qual fou catedràtic de filosofia (1547-53; 1558) i de retòrica (1567).
Autor de Dialogus de morte Christi domini ac servatoris nostri (1566). Gil Polo en la seva Diana enamorada el considerà com a poeta, però res no ha estat conservat d’ell.
(Xàtiva, Costera, segle XVI – València, vers 1566)
Poeta. El 1512 era ja notari; s’aveïnà a València. Fou membre del consell general de València els anys 1528, 1538 i 1547. El 1535 fou nomenat notari examinador.
El 1532 obtingué el primer premi al certamen poètic valencià de Santa Caterina: hi presentà tres composicions religioses en el gris estil teològic-popular, una d’elles en castellà, en honor de la Puríssima Concepció. D’un estil similar és la seva Contemplació en honor i reverència de les set vegades que el nostre redemptor Jesús escampà la sua preciosíssima sang (1521).
D’un to més emfàtic, llatinitzant i magistral és la seva sentència, la major part en codolades, en la disputa poètica anomenada Procés o disputa de vídues i donzelles, inclosa a l’edició d’Espill de Jaume Roig del 1561.
D’entre les seves obres circumstancials, com les estrofes que dedicà a Joan Ferrandis d’Herèdia i que aquest publicà en les seves Obras, cal destacar els Consells i bons avisos dirigits a una noble senyora valenciana novament casada (sd) i Escriu… a un son amic novament casat, escrites en fàcils quintets, en un to satíric i interessant com a quadre de costums de la vida quotidiana, en un llenguatge ric d’expressions populars i ple de vivacitat.
(València, 1525 – 1584)
Poeta i notari. El 1532, quan només tenia set anys, participà al certamen de Santa Caterina amb dues estrofes de dotze versos, únic poema seu conservat.
Regí la càtedra de notaria del 1548 al 1555, que fou suprimida, i, restablerta del 1565 al 1584. El 1551 al 1571 fou nomenat justícia de tres-cents sous.
(Roma, Itàlia, 10 juliol 1879 – Madrid, 2 desembre 1933)
Pintor. Fill d’Ignasi Pinazo i Camarlench, i germà d’Ignasi. Format a l’estudi del seu pare i a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Guanyà menció honorífica a l’Exposición Nacional del 1895 i diversos premis a València i Barcelona. A l’Exposition Universelle de París obtingué medalla de plata, i el seu Floreal li calgué la d’or a Madrid (1895).
Altres obres importants seves són Manola, Natura morta, Tipus de l’Horta, Florista valenciana (totes al Museu de Belles Arts de València) i el retrat de la seva família Nosaltres (Hispanic Society de Nova York).
El seu estil es caracteritza pel color fastuós i la sensibilitat elegant, aplicats a al·legories costumistes en què subsisteixen reminiscències simbolistes o modernistes, i per la seva tendència a la cal·ligrafia i el preciosisme.
(València, 30 abril 1883 – Godella, Horta, 10 octubre 1970)
Escultor i pintor. Fill d’Ignasi Pinazo i Camarlench, i germà de Josep. Atret primer per la pintura, que mai no abandonà, arribà però a sobresortir en l’escultura pel concepte formal depurat i per la fina sensibilitat classicista. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles i a disset anys anà a Madrid, on ingressà a l’estudi de Marià Benlliure, a l’escola de San Fernando i al Museo de Reproducciones Artísticas.
El 1915 obtingué segona medalla a Madrid per El saque, que també li valgué pensió a Roma i París concedida per la diputació provincial de València. Guanyà la primera medalla el 1948 amb Enigma.
Entre les seves obres, de bronze, marbre o fusta, destaquen Edetana, Flor de València, Tio Quico, L’alcalde de Benifaraig, Roseta, Llevantina, Tors, Obsessió, etc, gairebé totes al Museu de Belles Arts de València.
Conreà també la imatgeria religiosa, i són d’ell també els monuments al seu pare i al mestre Lambert Alonso a Godella i a València, respectivament.
(València, 11 gener 1849 – Godella, Horta, 18 octubre 1916)
Pintor. Era de formació bàsicament autodidacta, encara que havia assistit a algunes classes a l’Acadèmia de Sant Carles. Treballà a Roma amb Francesc Miralles i Jeroni Miquel Suñol. Tornaria a la capital italiana amb una pensió de la Diputació Provincial de València (1879).
Conreà amb gran èxit la pintura de gènere i de tema històric. Obtingué nombrosos premis a València, Barcelona i Madrid. Ingressà a l’Acadèmia de Sant Carles i a la madrilenya de San Fernando. Fou professor de la primera. El 1918 li fou alçat, a València, un monument.
Fou el pare de Josep i d’Ignasi Pinazo i Martínez.
