(Figueres, Alt Empordà, segle XIII)
Distingit hebreu. Formava part del consell de l’infant Alfons -el futur Alfons II el Liberal-.
Actuà especialment quan aquest restà de lloctinent de Pere II, absent el 1282-83 per la guerra de Sicília.
(Barcelona, 1945 – )
Pintora. Formada a l’Escola Massana i a Llotja (taller Jordi Alumà), s’ha especialitzat en la tècnica del retaule, que ha recuperat per a l’art actual.
Ha participat en nombroses exposicions, al país i a l’estranger, i té obra en diverses col·leccions públiques i privades a Barcelona (a la diputació i a la capella de Sant Honorat), Brussel·les, Venècia, París i Miami (galeria The Embassy).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1869 – Barcelona, 1920)
Advocat i polític. Lletrat de la diputació de Barcelona i poc després notari (1894), presidí l’Acadèmia de Dret de Barcelona i formà part en diverses ocasions de la directiva de l’Acadèmia de Jurisprudència.
Intervingué en l’Assemblea de Manresa del 1892, posteriorment s’adherí a la Lliga Regionalista i el 1904 passà a l’Esquerra Catalana, des d’on col·laborà a “El Poble Català”.
Actuà llavors dins el Centre Nacionalista Republicà i el 1907 fou elegit diputat solidari per Torroella de Montgrí. Després, anà a la UFNR, però aviat es retirà de la vida política activa.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1827 – Barcelona, 19 gener 1910)
Arquitecte. Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona des del 1856. Especialitzat en mecànica constructiva, edificà els mercats de Tortosa i Lleida.
El ferro fou la matèria fonamental de les seves obres. Construí la bastida del monument de Colom, a Barcelona, i el monument a Alfons XII, a Madrid. També projectà un bon nombre de ponts metàl·lics.
(Manresa, Bages, 3 novembre 1867 – Barcelona, 1932)
Pintor. Era deixeble de Tomàs Moragas. Practicà amb èxit l’aquarel·la, especialment de temes rurals, i el retrat a l’oli.
Dirigí una acadèmia de dibuix i pintura a Barcelona. Residí algunes temporades a París i a Roma.
Féu la seva primera exposició, amb gran èxit, als seixanta anys, i després participà en exposicions i concursos, i assolí premis a Barcelona, Madrid i Munic, entre altres ciutats.
(Terrassa, Vallès Occidental, 22 febrer 1832 – Madrid, 28 febrer 1878)
Pintor i escultor. Format com a escultor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, donà proves de gran domini tècnic. Amplià la seva formació a París, on començà a pintar. Pensionat a Madrid el 1859, passà a dedicar-se quasi exclusivament a la pintura.
L’any 1864 anà de professor de color i composició a l’escola de belles arts de Cadis. Dos anys després tornà a Madrid com a professor de l’Escuela Superior de Pintura. El 1867 l’Academia de San Fernando premià la seva pintura Mare de Déu de les Victòries, que el govern lliurà a l’església de Tetuan.
La pintura religiosa ocupà una gran part de la seva obra, inspirada per un romanticisme evolucionat. També conreà els temes històrics, però els retrats són la seva obra més important, car fou un dels retratistes més importants de la seva època, sobretot pel tractament de la problemàtica psicològica dels personatges. La majoria d’aquests retrats pertanyen a famílies de Terrassa.
Com a escultor s’especialitzà en temes religiosos (Crist, per al cementiri de Terrassa).
(Girona, 1786 – París, França, 1871)
Clarinetista. Visqué a París, on es dedicà a l’ensenyament i actuà com a director de música militar a França, Bèlgica i Holanda.
Estrenà a Brussel·les i a Anvers les seves obres escèniques Le futur de province (1825) i Le mari de circonstance (1836). Escriví estudis i peces per a clarinet i publicà un Méthode de musique vocale (1860), junt amb Fèlix Clément.
(Manresa, Bages, 1867 – 1918)
Eclesiàstic i escriptor. Llicenciat en teologia, fou professor de llatí al seminari de Vic i inspector d’arxius parroquials.
Publicà diverses monografies històriques de parròquies i confraries i sermonaris en català, castellà i llatí. Dirigí el “Butlletí de Predicació Sagrada” i col·laborà en periòdics manresans sobre temes d’història local.
(Barcelona, 28 agost 1931 – Geldern, Alemanya, 29 juliol 2018)
Músic. Format al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Fou deixeble de Cristòfol Taltabull i de Bernhard Röwenstrunck.
És autor, entre altres obres, de Cant a l’amor, per a veu i piano, de Formes, per quartet de corda, de Tres polifonies, per a orgue (1964), i de Clàusules, per a flauta, clarinet i fagot.
(Catalunya, segle XVII)
Llatinista. Fou lector d’humanitats a la Universitat de Barcelona. Es jubilà abans del 1650.
És autor d’un Diccionarium seu thesaurus catalano-latinus, verborum ac phrasium (1726), que fou reeditat durant la mateixa centúria i encara dins la següent.
