Santuari de la Mare de Déu del Pui, a la vall de Benasc, dins el terme de Lliri.
Pui, el -Ribagorça-
1 Resposta
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Pui -Andorra la Vella-
Antiga masia i actual barri de la parròquia.
Puget, el * -Barcelona-
Veure> el Putxet (barri i turó de la ciutat).
Pueyo i Pueyo, Josep de
(Palma de Mallorca, 1733 – 1785)
Escriptor. Tercer marquès de Campofranco. Fill i successor de Nicolau Pueyo i Rossinyol. Amic i company de Bonaventura Serra, mantingué correspondència, entre altres, amb Gregori Maians. El 1764 fou nomenat regidor perpetu de Palma i el 1799 ingressà a la Societat d’Amics del País.
Escriví poemes en francès (L’éloquence des Baléares restaurée, Sur l’entreprise d’Alger), en llatí, i deixà manuscrites diverses miscel·lànies.
Pueyo, Nicolau
(Palma de Mallorca, 1739 – 1804)
Militar. Sobresortí a la guerra de Portugal i a l’expedició a Alger.
És autor de diversos escrits com els titulats Derroter de les costes de Mallorca i Diari historical del comboi eixit de Barcelona per a l’expedició d’Algèria de l’any 1775.
Pueyo, Josep de
(Illes Balears, segle XVII)
Jurista. Ocupà càrrecs d’importància, com el de fiscal del patrimoni reial de Mallorca i membre del Consell d’Aragó. Consta la seva participació a les Corts de Barcelona (1625), Calataiud (1626) i Saragossa (1644). És autor d’obres jurídiques.
Pueyo, Albert
(Palma de Mallorca, 1671 – Madrid, 1726)
Religiós jesuïta. És autor de diversos escrits religiosos.
Puelles * -Barcelona-
Veure> Sant Pere de les Puel·les (abadia de monges benedictines).
Pueio, el
Caseria i santuari de la Mare de Déu del Pueio.
Pueblo, El
(València, 12 novembre 1894 – 29 març 1939)
Diari matutí en castellà. Fundat per Vicent Blasco i Ibáñez, fou un mitjà eficaç de propaganda republicana de les successives organitzacions polítiques blasquistes.
Es distingí sobretot per les seves campanyes (antireligioses, antiregionalistes, contra la redempció econòmica del servei militar durant la guerra de Cuba, a favor dels aliats en la Guerra Gran, etc) i per les seves polèmiques tant amb la premsa monàrquica com amb la republicana menys radical (“El Mercantil Valenciano”) o dissident.
La fugida de Sigfrid Blasco i l’eclipsi del blasquisme en començar la guerra civil féu que el diari fos òrgan primer del Partido Unión Republicana Nacional i, des de juliol de 1937, del partit Sindicalista, època en que el dirigí Marí Civera.
En la seva primera època publicà en fulletó les narracions primeres de Blasco. També publicà abundants col·laboracions d’importants republicans castellans. Sofrí distintes interrupcions per denúncies governatives.
