(València, 1620 – segle XVII)
Metge. Fou catedràtic durant catorze anys a la facultat valenciana. Sobresortí durant les epidèmies de pesta de 1648 i 1649.
És autor d’una Commentaria pertinentia ad libros physiologicos Hippocratis et Galeni (1670).
(Inca, Mallorca, 1535 – Palma de Mallorca, 1620)
Frare franciscà observant, teòleg i predicador. Entrà al convent de Jesús de Palma de Mallorca (1553), d’on fou enviat al col·legi de Santa Maria del Pi (Gandia). S’ordenà de sacerdot a València, on inicià la seva tasca de predicador.
De tornada a Mallorca, fou professor de filosofia, teologia, sagrada escriptura i d’hebreu. Fou tres triennis provincial de l’orde (1578-81, 1591-93 i 1604-06).
Fou proposat per a diversos càrrecs, entre els quals per a bisbe de Mallorca, però renuncià sempre per humilitat. Fou molt famós com a predicador i se li atribuí el do de profecia. S’instà el seu procés de beatificació.
Deixà obres manuscrites de sagrada escriptura i teologia, dos volums de sermons i una regla per a les penedides de Mallorca.
(Catalunya Nord, segle XVI – Perpinyà, 1620)
Bisbe d’Elna-Perpinyà (1618-20). Frare dominicà, era mestre de teologia i vicari general de l’orde als regnes hispànics.
Nomenat bisbe d’Elna, obtingué un acord amb el capítol i la comunitat d’Elna (1619), que feia temps que estaven en discòrdia. Amplià el palau episcopal i promulgà un jubileu el 1620.
(València, 1620 – 1673)
Pintor. Deixeble de Francesc Ribalta. La majoria de la seva obra és de temàtica religiosa.
Pintà un Sant Antoni de Pàdua per a l’església de la Santa Creu de València, un altre per a la de Santa Caterina, també de València, i un Sant Martí. Dibuixà la portada del llibre de les festes de la Concepció de València (publicat l’any 1663).
Fou germà seu Urbà Marzo (València, segle XVII) Pintor. S’inclinà, com el seu germà, pels temes religiosos.
(Rosselló, segle XVI – 1620)
Baró de Llupià i de Castellnou, senyor de Vilarmilà. Fill gran de Carles (I) de Llupià i de Llupià.
El 1586 es casà amb Jerònima Joli i Cants, que li aportà la baronia de Pià.
El 1580 els nyerros l’assetjaren, ensems amb el seu germà Gaspar, a Catllà de Conflent, però fou alliberat per Miquel de Vilanova, baró de Molig, i el cònsol de Perpinyà Bernat Reard; tots plegats derrotaren els nyerros prop del pont de Prada.
Foren germans seus Gaspar (I) de Llupià i de Pagès, i Carles (II) de Llupià i de Pagès (Rosselló, segle XVI – 1621) Baró de Llupià i Castellnou. Morí sense fills.
(Perpinyà, 1620 – 1676)
Eclesiàstic jesuïta. Fou rector del col·legi de Perpinyà. Quan el Rosselló fou incorporat a França (1659) col·laborà a difondre-hi la cultura francesa i fou el primer que predicà en aquesta llengua a la catedral de Perpinyà (1676).
Fou professor de l’Estudi General de la ciutat i escriví Congregació de la Verge Maria dels Socors (1666) i Vida del venerable padre Francisco Suárez (1671).
(Benimuslem, Ribera Alta, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial, vinculada (1620), prèvia facultat reial, per Joan Crisòstom Baltasar de Julià Figuerola i Munyós, baró de Benidoleig, Forna i Pujol.
Passà als Escals, als Falcó i als Rodríguez de la Encina.
(Benidoleig, Marina Alta, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial que comprenia el lloc de Benidoleig, la qual fou venuda el 1620, prèvia facultat reial, per Joan Crisòstom Baltasar de Julià Figuerola i Munyós, baró de Forna, Benimuslem i el Pujol, casat amb Vicenta Munyós, que l’havia adquirit dels ducs de Mandas i Vilanova.
Dels Julià passà als Escals, als Falcó i als Rodríguez de la Encina.
(Aragó ?, 1620 – València, 2 febrer 1675)
Compositor, un dels més importants del barroc al País Valencià. El 1657 fou nomenat mestre de capella de la catedral de València.
Autor de misses, motets, nadales, lamentacions, salms, etc, a vuit, deu i dotze veus. Algunes d’aquestes obres són per a diversos cors i acompanyaments d’orquestra.
Dades dels Països Catalans 