Comarca del País Valencià: 429,6 km², 183.392 hab (2007), densitat: 426,89 h/km², capital: Gandia

Limita al nord amb la Ribera Baixa, al nord-oest amb la Ribera Alta i la Costera, a l’oest amb la Vall d’Albaida i al sud amb la Marina Alta i el Comtat.

Formada per 31 municipis: Ador – Alfauir – Almiserà – Almoines – l’Alqueria de la Comtessa – Barx – Bellreguard – Beniarjó – Benifairó de la Valldigna – Beniflà – Benirredrà – Castellonet de la Conquesta – Daimús – la Font d’En Carrós – Gandia – Guardamar de la Safor – Llocnou de Sant Jeroni – Miramar – Oliva – Palma de Gandia – Palmera – Piles de Mar – Potries – Rafelcofer – el Real de Gandia – Ròtova – Simat de la Valldigna – Tavernes de la Valldigna – Vilallonga – Xeraco – Xeresa

GEOGRAFIA FÍSICA: Fisiogràficament cal distingir-hi dues regions: la més septentrional, constituïda per una vall transversal oberta vers la costa i recorreguda pel riu Xeraco, és la subcomarca de la Valldigna, compresa entre la serra de les Agulles, que la separa de la Ribera Baixa, i la serra de Monduver (841 m alt). Més al sud s’estén l’altra regió, l’horta de Gandia, també dita de la Safor, que correspon a la vall inferior del riu d’Alcoi i del seu afluent el Vernissa. En aquest punt la plana litoral valenciana, que a la Valldigna es fa més estreta, tornà a eixamplar-se i els dipòsits al·luvials quaternaris, que superen els 100 m de potència, formen una plana que s’aixeca suaument des del nivell del mar vers l’interior muntanyós. Al sud la plana queda interrompuda per les alineacions prebètiques cretàciques de les serres d’Ador (680 m) i de la Safor (1.013 m) que al riu d’Alcoi travessa formant un barranc de més de 200 m de profunditat, l’estret de l’Orxa, també dit barranc de l’Infern; més a llevant s’aixequen les serres de Gallinera (462 m) i Mostalla (358 m).

El clima és de tipus mediterrani i es caracteritza per la seva extraordinària suavitat; el vertader hivern climàtic és inexistent. La temperatura mitjana del mes de gener és de 10ºC a 12ºC i la del mes d’agost de 24ºC a 26ºC a la costa; a l’interior el fred és una mica més intens i són possibles les glaçades tardanes. A la plana es registren precipitacions de l’ordre de 600 mm i a les terres altes superen els 700 mm; són equinoccials, amb un màxim més fort a la tardor i un altre de secundari a la primavera.

La vegetació clímax d’alzines ha estat substituïda en gran part pels pins, que abunden a les parts més altes. En els llocs més ombrívols i humits creixen els freixes i a les terres més baixes el domini és de la màquia de llentiscle i margalló.

El riu més important és el riu d’Alcoi, que després de travessar entre les serres d’Ador i de la Safor penetra a l’horta de Gandia i rega aproximadament 2.500 ha. Les fortes pluges de la seva capçalera li proporcionen un considerable cabal, 3,3 m³/s; tenint en compte la seva breu longitud i l’aprofitament que se’n fa en el sector de regadiu, al final del seu curs presenta un cabal molt més baix. Les seves fortes crescudes han fet perillar més d’una vegada la ciutat de Gandia, i per tal de regular-lo va ésser construït l’embassament de Beniarrés (a la comarca del Comtat), amb una capacitat de 12 milions de m³. El seu afluent el Vernissa rega un total de 140 ha als termes del Real de Gandia, Benirredrà, Gandia i Almiserà. La zona de Tavernes de Valldigna, Xeraco, Xeresa i Gandia compta amb uns 100 pous, i Oliva amb 80.

POBLACIÓ: La Safor és una de les comarques més densament poblades del País Valencià (427 h/km²). El seu ritme de creixement ha estat constant durant els darrers cent anys, i en xifres absolutes ha més que doblat la població entre l’any 1900 i el 1996. El 1996, dels 31 municipis que formen la Safor, 23 superaven els 1.000 h. Els forts augments de població han esdevingut tot al llarg del segle XX especialment en els municipis costaners de la comarca; cal destacar-ne alguns com Oliva, Almoines, Xeraco i Tavernes de Valldigna, i Gandia, que ha més que triplicat les xifres de població. Les densitats més fortes es troben a les terres de regadiu i en especial a la conca de la Safor pròpiament dita (superior als 350 h/km²), mentre que a la Valldigna, tot i que també és elevada, les xifres són molt inferiors (per sobre els 150 h/km²). Gandia, Oliva i Tavernes de Valldigna són els municipis més importants.

ECONOMIA: Pel que fa a l’agricultura, el conreu del taronger hi ocupa prop del 85% de les terres de regadiu, i Gandia, Oliva i Tavernes de Valldigna són els primers productors. El port de Gandia, el Grau, és el primer port espanyol exportador de citrics. Les hortalisses són, després dels cítrics, els conreus més importants, especialment per les varietats primerenques, com són ara els tomàquets, pebrots, albergínies, etc, molt preponderants a Tavernes de Valldigna, Xeraco, Daimús i Oliva. L’arròs, estès tradicionalment a les zones pantanoses de la costa, ha desaparegut i ha deixat pas a zones dessecades dedicades al conreu de fruiters. El secà s’estén a les terres més altes i és representat per l’olivera, el garrofer, l’ametller i la vinya (moscatell). Les terres estan molt dividides, i hi predomina la petita propietat d’1 a 2 ha. La indústria més important és la metal·lúrgica, que ocupa un terç del sector industrial i que es localitza a Gandia, Oliva i a Tavernes de Valldigna. A l’interior sobresurt Vilallonga de la Safor amb fàbriques de paper i de maons. Altres indústries són l’alimentària, de la construcció, vidre, ceràmica, mobles, pell i calçat. El turisme ha arrelat a les platges àmplies de la vora del mar i compta amb nombrosos establiments hotelers a Gandia (gran centre turístic), Tavernes, Daimús, Oliva i Xeraco. La ciutat de Gandia ha centralitzat històricament les funcions comercials i financeres de la comarca, i és en primer lloc nucli central del comerç de la taronja i, més recentment, centre de serveis d’una àmplia regió que ultrapassa els límits comarcals.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric de la comarca és excepcionalment ben conegut durant el paleolític superior, a través de diverses coves que volten el massís del Mondúver i que han estat excavades: la del Parpalló, la de les Meravelles, les del Barranc Blanc i la de les Malladetes. L’esquema de l’evolució del paleolític superior, suggerit per aquestes coves, és el que ha servit per a refer el panorama de tot el País Valencià. Algunes foren habitades després, durant el neolític. El poblament del segon mil·leni aC és documentat a través de diverses coves d’enterrament, com les de les Foietes i la Negra de la Marxuquera, i dels poblats del bronze valencià, abundosos, situació que es repeteix, ja dins del primer milenni aC, amb els poblats ibèrics i amb una necròpoli ibèrica famosa, la d’Oliva. La romanització fou intensa, encara que no hi hagué cap ciutat, però els nuclis rurals foren importants, com ho demostra la densitat de les inscripcions trobades. És gairebé segur que la transformació agrícola, amb la creació de l’horta, es produí durant l’època romana imperial (segles I-III). La presència musulmana quedà marcada pel desenvolupament del regadiu a l’horta de Gandia i per l’aparició de nombroses alqueries, que han donat pas, amb el temps, als actuals pobles; la Safor es mantenia sota la protecció del castell de Bairén.

La reconquesta cristiana restà determinada per la batalla que es produí entre musulmans i cristians per la conquesta de Bairén, que suposà el pas decisiu per a l’expansió cristiana al nord del País, més enllà del riu Xúquer. Els cristians se situaren sobre els pobles més importants, mentre els petits continuaven amb la seva població musulmana, després morisca. És amb la presència cristiana que Gandia assolí el paper de capital comarcal, ja que d’alqueria es convertí a poc a poc en la població més important, de manera que el 1323 esdevingué cap d’una baronia que el 1339 arribà a ésser el primer ducat del País. La història de la baixa edat mitjana a la Safor va unida a la dels ducs de Gandia, que es convertiren en una de les principals famílies nobles valencianes; la seva senyoria s’estenia sobre la major part de l’horta de Gandia, i inclogué també el comtat d’Oliva. L’expansió agrària de la canya de sucre fou la base de la riquesa de la casa ducal, que als segles XV i XVI, en mans del Borja, convertí Gandia en una petita capital renaixentista. L’expulsió dels moriscs afectà molts pobles, però la repoblació fou ràpida i efectiva i els despoblats de la Safor són escassos, menys en el cas de la Valldigna. El caràcter senyorial queda marcat pel fet que cap poble no era de la corona: els ducs de Gandia tenien la senyoria sobre catorze pobles de la Safor, i els altres grans senyors eren el monestir de la Valldigna, el de Sant Jeroni de Cotalba i els ducs de Medinaceli. Administrativament la Safor pertangue a la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707.

La nova divisió borbònica separà la Safor entre la governació de Xàtiva (la Valldigna, Xeraco i Xeresa, i la vall del riu de Vernissa) i la de Dénia (la resta). La divisó provincial del 1833 passà la comarca a la província d’Alacant, menys la Valldigna, que restà en la de València, amb el Mondúver com a límit; però el 1836 es rectificà tot assenyalant el curs baix del riu d’Alcoi com a nou límit entre les dues províncies, cosa que comportava la permanència dins de la d’Alacant d’Oliva i de Vilallonga, que passaren definitivament a la de València el 1874. Des d’aleshores es formà el partit judicial de Gandia amb tota la comarca, menys la Valldigna, que es repartí entre els partits de Sueca i d’Alzira.