Illa de les Illes Balears: 702 km², 94.875 hab (2011), densitat: 135,15 h/km², capital: Maó

És l’illa més septentrional i oriental, la segona en extensió i la tercera en població de les Illes Balears.

Està formada per 8 municipis: Alaior – es Castell – Ciutadella – Ferreries – Maó – es Mercadal – es Migjorn Gran – Sant Lluís

GEOGRAFIA FÍSICA: Geològicament, es divideix en 2 contrades ben diferenciades: la de Tramuntana i la de Migjorn, separades per una línia, visible per la notable diferenciació dels terrenys, equidistant de les costes nord i sud i que, començant al port de Maó, mor a les platges d’Algaiarens al nord de Ciutadella. Els terrenys de Tramuntana (nord-est) pertanyen a l’era paleozoica, al mesozoic i al quaternari. Aquests terrenys primaris constitueixen la nota discordant de la geologia baleàrica, puix que falten per complet tant a l’illa de Mallorca com a la d’Eivissa i són la prova que Menorca va formar part (amb la meitat nord-est del Sistema Mediterrani Català) del massís Catalanosard que ocupava el Mediterrani nord-occidental. Els terrenys de Migjorn (sud i oest) corresponen a l’era terciària.

Quant a l’orografia, l’illa presenta un relleu molt modest, per tal com Menorca és una extensa plana interrompuda tan sols en el sector nord per una sèrie de turons d’escassa altitud que pertanyen a les formacions devonianes i triàsiques. La serra de la costa nord s’inicia prop de Maó i s’eleva suaument a mesura que s’acosta al centre de l’illa, on es troba l’altitud màxima, el Toro (358 m), format per calcàries triàsiques. Més a ponent i també en terrenys secundaris s’aixeca sa Falconera (205 m). En els terrenys devonians del terme de Ferreries s’aixequen els turons de s’Esclusa i de Santa Àgueda, de 275 i 264 m, respectivament. La contrada meridional, el Migjorn, és una plataforma uniforme i completament plana, d’una altitud mitjana que oscil·la entre els 25 i els 100 m, en un pla inclinat vers la costa migjornenca que a la vora del sector muntanyós de Tramuntana assoleix els 150 m. La uniformitat d’aquesta plana tan sols és alterada per solcs profunds oberts per les aigües corrents (barrancs de Santagaldana, Trebalúger, etc) que baixen cap a mar, mentre les superfícies rocoses apareixen retocades per un modelat càrstic poc acusat.

El litoral és constituït per una muralla rocosa que circumda els 200 km (sense els illots) de perímetre que aproximadament té l’illa. La costa nord, més articulada, és especialment alta en el sector de formació juràssica que resisteix millor les envestides del mar (port de Fornells). En canvi, en el sector comprès entre Maó i el cap de Favàritx l’erosió marina ha desgastat més intensament la blana roca devoniana, fet que ha produït un lent retrocés de la línia de costa i ha donat lloc a nombrosos baixos i esculls. Els principals accidents de la costa de Tramuntana són els caps de sa Cavalleria, de Favàritx i de la Mola, i profundes entrades com els ports d’Addaia i de Fornells. Als extrems oriental i occidental de l’illa s’obren els ports de Maó i Ciutadella, respectivament. La costa de Migjorn és menys articulada i més uniforme; hi predominen els penya-segats de perfil rectilini, interromputs per cales que es formen a les desembocadures dels barrancs (cala Santagaldana, Macarella, cala en Porter, etc).

El clima és mediterrani, d’estius llargs i càlids i hiverns benignes, i les precipitacions són superiors als 600 mm. Però la característica climàtica més acusada del clima menorquí és el vent, especialment la tramuntana procedent del nord-est (golf de Lleó) que, a causa de manca de barreres muntanyoses importants, escombra l’illa d’un costat a l’altre; en són testimoni la major part dels arbres doblegats vers el sud per les tramuntanades. La temperatura mitjana del mes més fred és de 10,5ºC (gener), i les gelades hi són poc freqüents. La temperatura mitjana del mes més càlid és de 24,5ºC (agost). Els màxims pluviomètrics es registren a la tardor (octubre i novembre); la primavera és seca.

Tot i que les precipitacions són relativament abundants, l’evaporació, la sequedat de la tramuntana i la natura del rocam fan de Menorca l’illa més seca de les Balears. La xarxa hidrogràfica és molt poc important; no hi ha cap riu, a causa principalment de la natura calcària de la part occidental i meridional de l’illa, de l’horitzontalitat dels terrenys i de la poca llargada dels torrents.

El bosc ocupa aproximadament el 18% de la superfície total i, encara que el bosc tradicional és d’alzines, actualment els pins en constitueixen les masses més grans. El matoll ocupa extensions importants i és format per llentiscles, estepa negra i lleteres al sud, mentre que al nord els llentiscles alternen amb els brucs i les murtres. L’ullastre és l’espècie arbòria més característica de l’illa.

POBLACIÓ I ECONOMIA: Al començament del segle XX el creixement demogràfic experimentà una forta acceleració i la població passà de 37.576 h el 1900 a 42.082 el 1910. Però ha estat durant el període entre el 1960 i el 1996 que el creixement ha assolit l’índex més elevat de tot el segle gràcies a l’expansió econòmica i al desenvolupament del sector turístic amb una acceleració de la indústria de la construcció. La zona occidental de l’illa és la més densament poblada, i la població es concentra bàsicament a les dues ciutats de Maó i Ciutadella, que concentren el 64% de la població de l’illa, bé que la població disseminada en masos és important.

L’economia illenca és basa fonamentalment en el sector secundari i terciari (activitats turístiques). Des del començament del segle XX, Menorca va entrar en un període d’expansió progressiva fonamentada en la industrialització, que descansa sobre dos pilars: indústria del calçat i la bijuteria, flanquejats per l’agricultura i pel turisme. L’agricultura menorquina, que s’ha desenvolupat sempre en un medi advers, a causa de la formació rocosa del sòl, l’escassa fondària de la capa cultivable, i la impetuositat del vent era, fins fa molts pocs anys, bàsicament cerealista de secà (blat, ordi, civada), amb rendiments molt baixos. Malgrat això, el camp menorquí sofrí una profunda transformació i els conreus de farratges han passat a ocupar un lloc destacat, especialment l’enclova, lleguminosa poc coneguda fora l’illa, introduïda durant el domini anglès i molt adaptable a les terres de secà. Aquests farratges mantenen una important cabana bovina dedicada a la producció de llet amb la qual es fa el formatge tradicional. Altres conreus de secà són els cigrons, patates, tomàquets, síndries i melons; molt abundants són les figueres. Entre els conreus de regadiu cal destacar el blat de moro, els arbres fruiters i les hortalisses. L’estructura agrària presenta un net predomini de l’explotació mitjana i gran, constituïda per finques d’explotació unifamiliar. La pesca és poc important, hi ha uns quants bous amb base a Maó i a Ciutadella (gambes); destaca qualitativament la llagosta a Fornells, a la costa nord. Dins el sector industrial cal destacar, juntament amb les indústries ja esmentades, la de productes de goma, la formatgera i la de materials per a la construcció. Aquesta darrera activitat ha pres molt d’increment els darrers anys a causa del desenvolupament turístic. Comercialment, l’illa està dividida en dues àrees molt desenvolupades, amb centres a Maó i a Ciutadella.

HISTÒRIA: El fet que Menorca tinguí una situació cèntrica dins el Mediterrani occidental (equidistant de les costes ibèriques, de les illes de Còrsega i Sardenya i fins i tot d’Àfrica), n’ha fet des dels primers temps un pont entre aquests distints àmbits mediterranis i n’ha determinat la personalitat històrica. No resten testimonis de cultures paleolítiques i són incertes les restes neolítiques. Molt abundants són, en canvi, les restes d’una primera civilització emparentada amb la dels pobles del llevant mediterrani, que degueren arribar-hi navegant per la ruta anomenada de les Illes seguint el camí marcat pels comerciants que cercaven el coure i l’estany d’Occident. Posteriorment s’hi desenvolupà, a partir del final del mil·leni –II, una cultura molt brillant i personal anomenada talaiòtica, caracteritzada per grans construccions ciclòpies semblants a les de Mallorca, Sardenya i Malta, però tipològicament molt originals, repartides en molts poblats (Torre d’En Gaumés, Trepucó, Talatí), d’extensió variable, algunes de les quals eren fortificades (Son Carlà). Aquesta civilització va mantenir contactes esporàdics amb fenicis, grecs i cartaginesos.

La romanització començà l’any –122 amb la conquesta de les Balears per Q. Metel, però pot afirmar-se que la cultura talaiòtica hi subsistí fins al segle I. El cristianisme va arribar a l’illa cap al segle IV (ho testimonien les restes de diverses basíliques paleocristianes). Cap a l’any 427 els vàndals van conquerir Menorca, potser per poc temps i sense gaire efectivitat, però el fet va desconnectar l’illa del món i hi va encetar una etapa d’extrem aïllament, d’inseguretat i de decadència econòmica que es degué prolongar fins a la tardana conquesta musulmana, bé que amb breus parèntesis de contactes amb bizantins i normands. Els musulmans no es van instal·lar a l’illa fins al 903, però, malgrat la brevetat relativa de l’estada, l’illa va estar molt influïda per la civilització islàmica. Al principi, l’illa va dependre del califat i, després, dels taifes de Mallorca i de Dénia. Quan Jaume I va haver conquerit Mallorca (1229), Menorca, que no arribà a ésser envaïda, es va declarar nominalment tributària de la corona catalano-aragonesa; però l’any 1287, i tot i que l’illa pertanyia jurídicament al regne de Mallorca, Alfons II de Catalunya la va conquerir per la força de les armes i la repoblà parcialment.

En aquella època Menorca gaudí de l’esplendor nàutica i comercial catalana i d’una certa prosperitat en l’economia, basada en la cria de bestiar oví per a la producció de llana; però a la fi del segle XIV inicià una forta decadència econòmica i demogràfica motivada per una nova etapa d’aïllament, en la qual les fams (a causa de la precarietat de la producció agrícola) i les epidèmies van fer estralls a l’illa. La situació va empitjorar amb les lluites socials entre l’aristocràcia i la pagesia, semblants a les de Mallorca i, després, entroncades amb la guerra entre Joan II i la Generalitat. Al segle XVI la situació va empitjorar a causa de les incursions de pirates barbarescos que amenaçaven amb la despoblació de l’illa. Al segle XVII va començar una tímida recuperació econòmica amb la renaixença de la marina i de l’agricultura.

Durant la guerra de Successió fou conquerida per les forces angleses aliades de l’arxiduc Carles III; poc després Anglaterra assolí a Utrecht (1713) la possessió de l’illa. Amb la presència anglesa, Menorca va entrar plenament en el món modern i Maó i el seu port esdevingueren un empori de marins, meitat comerciants, meitat pirates, que lluitaven en cors sota bandera anglesa contra vaixells i ports hispànics i francesos. Al camp, la política il·lustrada del governador anglès Kane va impulsar el desenvolupament i la modernització de l’agricultura. El segle XVIII va ésser anglès per a l’illa, llevat d’uns breus parèntesis de dominació francesa i espanyola, i quant, al començament del XIX, Menorca va retornar a Espanya, la puixant marina menorquina encara va conservar durant uns quants anys la importància que havia tingut, comerciant amb blat del mar Negre; quan aquest comerç s’acabà, per les lleis proteccionistes del 1820, molts menorquins emigraren a Algèria. A la fi del segle una modesta industrialització (sabateria, bijuteria) reanimà la vida insular.

El notable desenvolupament cultural de la població durant el segle XVIII es va prolongar durant el XIX, i l’illa va ésser un focus important de cultura; hi van excel·lir escriptors i erudits com Joan Ramis i Ramis, dramaturg que va emprar la llengua catalana en moltes de les seves obres, entre altres raons perquè el català havia estat llengua oficial durant la dominació britànica. L’any 1936 i durant tota la guerra civil, fins a la rendició (febrer 1939), Menorca va ésser l’única illa de les Balears pertanyent a l’Espanya republicana. A la fi del règim franquista, l’illa passà a formar part de la comunitat autònomica de les Illes Balears, regida per un Estatut d’autonomia. Dins aquest sistema administratiu, compta amb un Consell Insular propi.

ART.- A Menorca es desenvolupà una cultura similar a la de Mallorca, relacionada amb la d’Argar, influïda per diversos corrents mediterranis. Els monuments artístics menorquins pertanyen quasi exclusivament a la cultura talaiòtica de l’edat del bronze. És tracta de construccions megalítiques de notables proporcions i originalitat. El tipus més important són els talaiots (torratxes troncocòniques, sovint massisses), gairebé tots situats al sud de l’illa, les taules (enormes T majúscules, construïdes amb dues lloses de pedra calcària i situades al centre d’un cercle de pilastres), que no existeixen a cap altra illa de les Balears, i les navetes (edificacions sepulcrals de forma de barca invertida). Talaiots i taules apreixen sempre entre les ruïnes de poblats, mentre que les navetes aconstumen a ésser aïllades. L’autèntica funció d’aquests monuments és encara un enigma: el millor conservat d’aquest període és la naveta dels Tudons (Ciutadella). La cultura megalítica menorquina durà fins a l’era cristiana. L’etapa romana deixà escasses petges artístiques, a excepció de les restes de quatre basíliques paleocristianes, dues amb sòl de mosaics de temes geomètrics i figuratius (símbols eucarístics). La dominació musulmana no deixà testimonis artístics.

Després de la reconquesta cristiana fou construïda l’actual catedral de Ciutadella, gòtica d’una sola nau i d’estil molt depurat, i altres monuments, avui desapareguts. Al segle XVII foren construïts, també a Ciutadella, diferents palaus barrocs, molt sobris i de notable originalitat, i alguns convents d’estil semblant. Al segle XVIII foren construïts a Maó convents d’estil barroc provincià i una església pseudobizantina per a la colònia grega ortodoxa. Del regnat d’Isabel II de Borbó data la construcció del fort de la Mola (1852), convertit poc després en presó militar.