(Nàpols, Itàlia, vers 1326 – Muro Lucano, Itàlia, 27 juliol 1382)

(o d’Anjou)  Reina de Nàpols i comtessa de Provença (1343-81). Filla de Carles II de Nàpols i de Maria de Valois. Succeí el seu avi, Robert I. Casada (1343) amb el seu cosí l’angeví Andreu d’Hongria, duc de Calàbria, fou acusada de complicitat en l’assassinat d’aquest (1345). Amb el segon marit, Lluís de Tàrent, intentà la conquesta de Sicília, però acabà renunciant definitivament a l’illa (pau del 1372).

Vídua de Lluís (1362), decidí de casar-se amb Jaume IV de Mallorca, evadit de la presó de Barcelona (1363), i li donà el títol de duc de Calàbria; implicat, aquest, en la guerra de Castella i pres per Enric de Trastàmara, el rescatà (1370). Vídua (1375), es casà encara amb Otó de Brunsvic-Grubenhagen.

Afavorí l’elecció de l’antipapa Climent VII, i fou excomunicada per Urbà VI (1379). Ocupat el regne, que destinava a Lluís de França, duc d’Anjou, per Carles de Durazzo, comte de Gravina, aquest l’empresonà i la féu assassinar al castell de Muro.