(Medina del Campo, Castella, vers 1400 – Calataiud, Aragó, 15 juny 1445)

Infant d’Aragó. Tercer fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque. El 1420 esdevingué tutor del rei Joan II de Catalunya i creà un partit proaragonès dintre de Castella, i en alguns moments arribà a ésser el veritable monarca (1420-22; 1428-30).

Aquest fet l’enfrontà amb Álvaro de Luna, a qui féu empresonar (1423) i desterrar (1427), però aviat retornà i aconseguí de bandejar a Enric i el partit proaragonès. Declarada la guerra entre la corona catalano-aragonesa i Castella (1429), Alfons IV el Magnànim (germà seu) hagué de claudicar, en no trobar el suport de les Corts (1430), i l’infant Enric fou desposseït dels seus béns a Castella.

Es traslladà a Sicília i prengué part en l’ofensiva d’Alfons el Magnànim sobre Itàlia. Fou empresonat juntament amb ell a la batalla de Ponça (1435).

Havent tornat a la Península, encara intervingué en la política castellana, adherint-se a la Lliga de Castella, alçada contra Álvaro de Luna. Fou derrotat i malferit en la decisiva batalla d’Olmedo (1445). Retirat a Aragó, morí uns quants mesos després.

Fou el pare d’Enric “Fortuna”.