(Catalunya, segle X – )

Jurisdicció feudal, successora de l’antic vescomtat de Peralada, centrada en el castell de Rocabertí, que s’estenia per la serra de l’Albera, Cantallops, Darnius, les Escaules i Capmany, de l’Alt Empordà, i Morellàs i Bellaguarda del Vallespir.

Sembla que els vescomtes de Peralada adoptaren -no definitivament- des de la fi del segle X la denominació de vescomtes de Rocabertí. El primer vescomte a emprar aquesta denominació fou Dalmau I (vers el 971).

Hug Jofre I (1229-50) el 1242 lluitava contra el comte d’Empúries, però el 1248 hi havia fet les paus i fins planejava amb Ponç Hug IV la restauració de la ciutat destruïda d’Empúries. Jofre III (1250-82) i el seu fill Dalmau VI (1282-1304) seguiren una política semblant, però prevalgué la seva fidelitat a la corona.

Dalmau VI heretà de la seva muller Ermessenda de Navata la major part de la vila de Peralada, que es convertí en capital del vescomtat.

Per mort (després del 1672) de la vescomtessa Elisenda I el vescomtat passà als Rocafull, comtes d’Albatera, que es cognomenaren Rocabertí, i després (1728) als Boixador, comtes de Savallà, que també empraren aquest cognom fins a la seva extinció el 1862, quan el vescomtat passà als Dameto, marquesos de Bellpuig, cognomenats Rocabertí-Boixadors, i després (1899) als Sureda, als Fortuny (1912) i als Montaner (1973).