(Sant Carles de la Ràpita, Montsià)

Antic castell i terme del sud del delta de l’Ebre, al fons del port dels Alfacs, a l’indret de l’actual població de Sant Carles.

Fortalesa d’origen islàmic, Ramon Berenguer III la concedí al monestir de Sant Cugat del Vallès en la projectada campanya contra Tortosa del 1097 (alou de la Ràpita del Cascall); a la conquesta definitiva del territori, Ramon Berenguer IV exceptuà aquest terme de la donació que féu als hospitalers del terme d’Amposta (1149) i els benedictins hi establiren el monestir de la Ràpita a redós de la mateixa fortalesa, des del qual iniciaren el repoblament i la colonització del sector al llarg del segle XIII (la Punta de Benifallim o Benifallim i el mateix nucli pròxim a la fortalesa obtingueren carta de poblament de l’abat el 1251).

Després de nombrosos plets i reclamacions, els hospitalers obtingueren el terme de la Ràpita, per venda del monestir de Sant Cugat, i l’incorporaren a la castellania d’Amposta, fins que el 1280 passà a la corona. S’establiren al convent les monges hospitaleres fins al s XVI, que restà mig abandonat.

La ruïna del lloc vingué, però, després de la utilització del castell com a base militar per a l’expulsió dels moriscs (1610) de la Ribera d’Ebre i d’Aragó (un total de 41.952 persones), l’embarcament més considerable de l’època, que durà tres mesos.

La població de Sant Carles de la Ràpita, fundada al segle XVIII, conserva encara popularment el nom de la Ràpita.