(Bigorra, França, segle IX – Catalunya, 920)

Comte de Pallars–Ribagorça (872-vers 920). Fill del comte Llop I de Bigorra.

Sota el seu govern el comtat va independitzar-se de Bernat Plantapilosa, marquès de Tolosa. Per donar més solidesa a aquesta independència el comte féu pactes d’aliança amb els Banu Quasi de Saragossa i, d’acord amb el bisbe Esclua, usurpador de la mitra d’Urgell, constituí la nova diòcesi de Pallars, separada de la d’Urgell, que rebé el bisbe Adolf.

Durant la primera dècada del segle X hagué de sofrir les desastroses campanyes dels sarraïns veïns: el 904 Llop ibn Muhammad féu presoner Isarn, fill del comte, i pocs anys després, al-Tawil d’Osca, ocupà part de la Ribagorça.

Sembla que intervingué en els afers de Navarra (905) a favor de la nova dinastia Ximena.

Es casà en primeres núpcies amb Ginigentes i, en segones núpcies, amb una filla del saragossà Mustarrif ibn Llop. Tingué cinc fills: Unifred, Miró, Llop, Isarn i Ató.

A la seva mort Pallars i Ribagorça es convertiren definitivament en dos comtats separats.