(Grècia, segle XIII – segle XV)

Període en que el país estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.

El perill turc impulsà l’emperador Andrònic II a contractar la Companyia Catalana dels almogàvers. Un dels caps, Ferran Ximenis d’Arenós, passà al servei del duc Guiu II d’Atenes (1302-05), començant l’Expedició Catalana a Orient.

Els catalans, des de Gal·lípoli, emigraren cap a Cristòpolis (Kabàla) (1307). L’infant Ferran de Mallorca, després d’algunes incursions a Tessàlia, anà al Negrepont, on les seves naus foren saquejades i ell fou fet presoner i tancat al castell de Sant Omer (Tebes). El cronista Muntaner, també pres, fou restituït a la Companyia, establerta a Cassandria (Calcídica).

Bernat de Rocafort atacà Tessalònica i el mont Athos, amb la pretensió de fer-se rei de Macedònia, però fracassà. Lliurat per la seva gent al francès Thibaut de Chepoys, aquest l’envià a Nàpols i actuà, de fet, com a cap de la Companyia, que abandonà Cassandria i penetrà a Tessàlia (1309). Desertà Chepoys, i la Companyia establí una República militar governada per un quadrumvirat.

Els almogàvers saquejaren Solona (Amfissa) i, en tractes amb Gualter I, duc d’Atenes, que necessitava ajuda contra els d’Epir i d’altres, penetraren al nord del ducat, assetjaren Zituni (1310) i donaren al duc algunes victòries.

La intervenció dels venecians portà a la ruptura amb Gualter I i a la batalla del Cefís (1311), que, amb la mort del duc i el triomf dels catalans, obrí a aquests les portes del ducat mateix; ocuparen Tebes, Atenes i Livàdia, es feren sedentaris i organitzaren a les ciutats els municipis tenint com a norma els Usatges de Barcelona (ducat d’Atenes).

Sota els turcs desaparegué la senyoria de la Piada, a l’Argòlida, darrer vestigi de la dominació catalana a Grècia (1460).