(Mataró, Maresme, 3 desembre 1864 – Barcelona, 21 febrer 1929)

Escolapi, humanista i crític. Ingressà a l’orde el 1880, i féu els estudis a Moià (Bages) i a Lleó. Exercí el magisteri a Catalunya fins al 1901, que passà a Roma com a arxiver i cronista de l’orde i director de les Ephemerides Calasanctianae.

Recorregué totes les províncies de l’orde, i és autor de tres volums sobre escriptors de l’orde (Roma 1908-11) i d’un inventari de documents de l’arxiu general de l’orde.

Renuncià el càrrec i es retirà a Barcelona, on traduí al llatí l’Atlàntida de Jacint Verdaguer (editada el 1929), un volum de poesies llatines, Carminum libri quattuor (1924), Versiones latinas de poesías hispánicas (1927) i altres obres, en especial traduccions del llatí.