(Barcelona, 4 desembre 1656 – A Corunya, Galícia, 22 febrer 1726)

Militar. Germà d’Iñigo. Durant la guerra de Successió va lluitar amb l’exèrcit borbònic a les ordres del duc d’Orleans, va assistir a la campanya d’Aragó (1707) i a la conquesta de Mequinensa, Lleida i Tortosa (1708).

Descontent de Felip V, es va passar al partit de l’arxiduc Carles, i a les ordres de Starhemberg va lluitar a Villaviciosa (1710). El 1713 Starhemberg el nomenà inspector general de la infanteria de Barcelona, i l’11 de juliol fou designat cap de les tropes que defensaven la causa de l’arxiduc i la vella autonomia catalana contra Felip V.

Si bé la pau d’Utrecht havia posat fi a la guerra i l’arxiduc havia abandonat els catalans, Villarroel va defensar Barcelona (1713) contra l’exèrcit de Felip V. El 3 de setembre de 1714, quan el duc de Berwick va invitar a la rendició de la ciutat, Villarroel era partidari d’acceptar una capitulació honrosa, però els consellers de la ciutat, encapçalats per Rafael de Casanova, s’hi oposaren.

Villarroel va dimitir, però la dimissió no li fou admesa, i davant el terrible atac de l’11 de setembre va prendre de nou la defensa fins que va caure ferit, va deixar el comandament i Barcelona hagué de capitular.

Fou portat presoner al castell d’Alacant i després a la Corunya, on va romandre fins a la seva mort, en unes condicions paupèrrimes, dins una cel·la que s’inundava amb les onades de la mar, que li varen provocar la paràlisi de les cames.