(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)

Abadia benedictina. El seu origen sembla trobar-se en una primitiva església del segle V, alçada al lloc on sofrí martiri sant Cugat. Sembla que ja al segle VII hi havia un nucli monàstic. Els àrabs destruïren el primer monestir vers el 717, que fou reconstruït poc després de la reconquesta de Barcelona (801).

El primer abat conegut d’aquest cenobi fou Ostofred, que regí la casa el 878, època en que era sotmesa a la mitra barcelonina. Tingué un paper primordial en la vida religiosa del comtat de Barcelona. Fou saquejat i destruït per al-Mansur (985); també se’n perdé l’arxiu. L’any següent l’abat Odó obtingué un privilegi del rei franc Lotari i començà una època de creixença que culminà amb l’abat Guitard (1013).

Gràcies a l’ajuda de Ramon Berenguer III, entre el final del segle XI i el començament del XII, anà possessionant-se d’altres monestirs i fou el cap d’una petita congregació de cenobis catalans integrada per Sant Llorenç de Munt, la Llacuna, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp, Santa Maria del Coll o Font-rúbia i Sant Pere de Clarà. Aquesta unió es desféu en gran part durant el segle XII.

L’abat Guillem d’Avinyó (1173) hagué d’obtenir un permís per dividir les possessions del monestir en sectors o pabordies, a causa de les grans extensions d’aquelles.

La seva documentació és recopilada en el seu famós Cartulari, editat pel Mn. Josep Rius en 1945-47; a l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi ha 90 manuscrits de la biblioteca monacal que se salvaren del pillatge del 1835.

L’actual monestir fou començat a bastir al segle XII, sobre l’emplaçament d’anteriors construccions, algunes de les quals són el Castrum Octavianum romà, del baix imperi, l’església de l’època visigòtica i elements d’un monestir que existia al segle IX.

L’església actual va ésser iniciada al segle XIII, i si bé conserva les característiques del romànic llombard, en la part dels absis, tanmateix, les maneres gòtiques ja s’hi marquen amb puixança i són les que continuen definint el conjunt fins a la culminació de la façana, al segle XIV.

L’església és de tres naus, coberta amb volta de creuer i cúpula, i cimbori octagonal. El claustre, que és la part més important del conjunt arquitectònic actual, va ésser iniciat al segle XII. La planta, un quadrat un xic irregular, és espaiosa i consta de quatre galeries cobertes amb volta de canó seguit.

Del cantó del pati la volta és sostinguda per un seguit d’arcs de mig punt recolzats sobre parells de columnes amb capitells historiats amb temes de l’Antic Testament, al·legories i arts i oficis del temps. Precisament en un d’aquests capitells s’hi retratà l’artista escultor, identificable per una inscripció llatina adjunta que en dóna el nom d’Arnau Cadell (o Gatell).

El conjunt, una gran obra romànica, presenta les característiques del naturalisme tendent vers la incorporació progressiva de la figura humana. Al segle XVI foren afegides les galeries del pis superior, aixoplugades amb coberta de fusta.

El monestir conserva algunes notables mostres de pintura, com el retaule gòtic de Tots Sants (vers 1375), de Pere Serra, i el conjunt mural de Pasqual B. Savall (segle XVIII).