(Barcelona, 31 juliol 1818 – 7 abril 1899)

Escriptor i catedràtic. Estudià primer al seminari i més tard dret. L’any 1842 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Valladolid. Mantenidor dels Jocs Florals el mateix any de la seva restauració (1859), va obtenir-hi l’englantina el 1890. Catedràtic d’història a Barcelona. El 1892 fou nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

Figura complexa, la seva posició s’accentuà a partir de la Revolució de Setembre. Fou un dels membres de l’escola apologètica catalana i va tenir un paper preponderant en el moviment catòlic català. Com a historiador, mantingué els models de la historiografia romàntica, mentre que com a escriptor i crític continuà en la mateixa línia de la seva joventut, trets que es palesen a El Renacimiento Catalán (1878). En temes de filologia, publicà treballs sobre Pere Serafí i Francesc Vicenç Garcia.

La seva obra poètica mostra els trets més importants de tota la seva obra: poeta en català, començà a escriure iniciat per Aribau i Antoni Martí. Començà escrivint poesia a “El Guardia Nacional” (1837), però fou al “Diario de Barcelona”, on desenvolupà de debó la campanya cultural amb el poema Lo Gayter de Llobregat (1839), que obtingué un notable ressó a Barcelona, i féu que hi comencessin a escriure altres poetes com Antoni Martí i Antoni de Bofarull.

La seva influència fou decisiva dins el moviment romàntic català. El poema Roudor del Llobregat és una composició èpica que guanyà el premi de poesia convocat l’any 1841 per l’Acadèmia de Bones Lletres. En editar Lo Gayter del Llobregat (1841), va aplegar-hi les seves obres publicades en català i fou després traduït a diversos idiomes.

La seva poesia és exponent d’un corrent romàntic conservador, exaltat per un esperit patriòtic, que, a través del tema de l’Ubi sunt, evoca l’època de l’edat mitjana. Entre els seus poemes més populars, cal remarcar Barcelona i Mos cantars.

És considerat un dels iniciadors del moviment cultural de la Renaixença.