(Barcelona, 3 maig 1914 – 17 setembre 2013)

Romanista. Fill d’Emili de Riquer i Palau.

Catedràtic de literatures romàniques de la Universitat de Barcelona, fou elegit membre de la Real Academia Española el 1964. S’ha dedicat, seguint el mètode positivista, a l’estudi de la literatura medieval, i d’una manera especial de la catalana i de la provençal.

Ha estat responsable de diverses edicions crítiques de Tirant lo Blanc (1947 i 1969), Bernat Metge (1959), Andreu Febrer (1951), Jordi de Sant Jordi, a l’ámbit català, i de Don Quijote de la Mancha (1944, nova edició, 1957), i l’Arcipreste de Talavera (1949), entre d’altres.

És autor de diversos estudis sobre literatura catalana: L’humanisme català (1934), Resumen de literatura catalana (1947) i els primers tres volums, corresponents a la part antiga, de la Història de la literatura catalana (1964), continuada per A. Comas i J. Molas; de literatura francesa: Los cantares de gesta franceses (1952), i provençal: Los trovadores (3 volums, 1975).

Ha fet estudis monogràfics sobre les poesies de Guillem de Berguedà (1949-55) i ha publicat Obras completas del trovador Cerverí de Girona (1947), altres treballs posteriors sobre el mateix poeta (1950-52), sobre el Ronsasvals (1956) i el Roman de Jaufré (1955), etc.

Completen la seva obra Aproximación al Quijote (1966), L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals (1968), Quinze generacions d’una família catalana (1979), Aproximació al “Tirant lo Blanc” (1990, premi Nacional d’Assaig, 1991), i Tirant lo Blanc, novela de historia y de ficción (1992), així com l’edició del volum I (època medieval) de l’Antologia de poetes catalans (1997).

Premí Príncep d’Astúries de Ciències Socials 1997.