(Barcelona, 20 abril 1824 – Madrid, 29 novembre 1901)

Polític republicà. A Madrid col·laborà (1847) en una sèrie de treballs literaris i històrics. S’afilià al partit demòcrata, i el 1854 intervingué en la revolució que posà fi a l’època moderada. Aquell mateix any publicà La Reacción y la Revolución, on començà a exposar les seves teories federals sobre l’estat.

Les seves doctrines, però, influenciades per Hegel, eren massa abstractes per adaptar-se a la realitat històrica del país. En aquest mateix llibre desenvolupà també el principi que la revolució, si vol ésser autèntica, ha d’ésser social i no solament política.

L’any 1856 concretà una mica més la seva ideologia en la revista “La Razón”; en el seu esquema racionalista identificava la monarquia amb l’autoritat i la democràcia amb la llibertat; basat en aquest plantejament, afirmava la necessitat de lluitar contra la monarquia.

Per influència de Rivero formà part de la redacció del periòdic “La Discusión” i el 1864 en fou nomenat director. En les seves pàgines va oposar-se a Castelar defensant la identitat de principis entre les doctrines col·lectivistes i les democràtiques.

L’any 1866 participà activament en el revolta de la caserna de San Gil i va haver de fugir a França. Allà va rebré la influència ideològica del positivisme francès, però fonamentalment estudià el pensament de Proudhon, de qui havia d’ésser el principal divulgador a Espanya.

Tornà quan triomfà la Revolució de Setembre (1868) i, juntament amb altres dirigents demòcrates, organitzà el partit republicà federal. A les corts constituents dirigí la minoria republicana; durant el regnat d’Amadeu I fou cap del partit i s’oposà als projectes revolucionaris dels grups federals més extremistes.

Ministre de la governació durant la I República, en fou després president de l’11 de juny al 18 de juliol de 1873, però a causa de les seves pròpies contradiccions no fou capaç d’imposar la seva orientació política al partit federal, el qual, mancat d’unitat en la direcció, va fraccionar-se en diversos grups hostils entre ells, fet que precipità el fracàs del sistema republicà. Els primers anys de la Restauració va mantenir-se al marge de la política.

L’any 1876 publicà Las Nacionalidades, l’obra més representativa del seu pensament, en la qual s’esforça a adaptar el seu federalisme a les realitats del país, abandonant els seus antics esquemes racionalistes.

Cap al 1880 reorganitzà el partit federal, i el 1883, en una assemblea reunida a Saragossa, fou aprovat el seu programa polític. Fundà (1890) el setmanari “El Nuevo Régimen”, que esdevingué el portaveu de les seves idees.

L’any 1894 aconseguí que el partit acceptés definitivament el seu programa col·lectivista. La seva intransigència ideològica, però, va aïllar-lo progressivament dels membres del seu mateix partit. Aquest aïllament s’accentuà quan va oposar-se a la guerra de Cuba i s’acostà al moviment catalanista.