(Barcelona, 21 abril 1917 – 23 febrer 2008)

Poeta, assagista i dramaturg. Fill del pintor Josep Palau i Oller. Féu estudis de lletres, que deixà inacabats, i ja de jove es revelà com a poeta amb Balades amargues (1943) i L’aprenent de poeta (1943), alhora que esdevingué un promotor de la cultura catalana clandestina dels anys quaranta. A partir d’aquest període reactivà els “Amics de la Poesia”, crea la revista “Poesia” i formà part del grup fundador d’“Ariel”.

La seva obra forma un cas aïllat dins el tipus de poesia catalana de la postguerra, diferenciada per la violència d’expressió com a exemple de rebel·lió. Poeta lúcid, admirador de Rimbaud i Baudelaire, ha bastit una poesia basada en l’experiència de l’alquímia, prenent com a exemple a autors medievals de la literatura catalana, com ara Arnau de Vilanova i Ramon Llull.

Ha residit a París (durant més de quinze anys), on a més d’entrar en relació amb els escriptors francesos contemporanis, féu el seu descobriment de Picasso, a qui ha dedicat diferents estudis: Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso (1965), Picasso a Catalunya (1967), Picasso per Picasso (1970), L’extraordinària vida de Picasso (1971), Picasso i els seus amics catalans (1971), El “Guernika” de Picasso (1979), Picasso vivent (1881-1907) (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Picasso i cubisme 1907-1917 (1990) i Lorca-Picasso (1996).

En narrativa destaquen els volums Contes despullats (1983) i La tesi doctoral del diable (1985). Fou president de la secció catalana del Pen Club Internacional (a partir de 1977). El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 1999, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.