(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)

Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.

Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.

Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.

La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.