(Montpeller, França, 2 febrer 1875 – Barcelona, 11 març 1957)

Advocat i polític. Fill de Felip Bertran i d’Amat, es llicencià en dret (1898) a Barcelona. S’incorporà al Centre Escolar Catalanista i exercí com a advocat d’empreses importants.

Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, secundà les activitats de Francesc Cambó i esdevingué un dels seus col·laboradors més fidels. Fou diputat a les corts des del 1901 fins al 1923. Fou un dels promotors de la Solidaritat Catalana i, pel març de 1922, ministre de Gràcia i Justícia en el govern de Sánchez Guerra, càrrec del qual dimití al cap de tres setmanes.

A l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera es retirà temporalment de la política i d’una manera definitiva durant la Segona República. El 1936 emigrà a França, on muntà un servei d’espionatge per informar a les forces del general Franco. Acabada la guerra civil, tornà a Barcelona, on presidí algunes empreses importants de la vida econòmica catalana.

És autor d’El derecho especial del valle de Aran (1892), La suspensión de pagos del Banco de Barcelona (sd) i Experiencias de los Servicios de Información del Nordeste de España (SINFE) durante la guerra (1940).