(Sabadell, Vallès Occidental, 10 agost 1750 – Barcelona, 11 novembre 1824)

Filòsof, teòleg i lexicògraf. Fou catedràtic de filosofia, director (1784) del seminari de Barcelona i bibliotecari de la biblioteca episcopal. Després fou canonge a la seu de Tarragona (1785) i hi fundà, amb el bisbe Francesc Armanyà, la Societat Econòmica d’Amics del País. El 1803 fou nomenat bisbe in partibus de Palmira i confessor de Carles IV de Borbó. Acusat d’afrancesat i perseguit per Ferran VII de Borbó, pogué tornar a Barcelona el 1814.

Va escriure obres de teologia i filosofia, algunes de les quals foren posades a l’índex de llibres prohibits: Historia eclesiástica (12 volums), Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica; Deberes del cristiano en tiempos de revolución hacia la potestad pública. Treballà en un diccionari català-castellà-llatí que s’edità el 1803-05.

Cal considerar-lo un il·lustrat, deixeble del bisbe Josep Climent, i figura de la pre-renaixença.