Veïnat, a la capçalera del torrent de les Corts, afluent, per la dreta, de la riera Major.
Corts, les -Osona-
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Viladrau
Erola, l’ -Osona-
Santuari de la Mare de Déu de l’Erola (880 m alt), al vessant septentrional del Matagalls, construït vers el 1570 i refet l’any 1647.
És residència d’hivern dels ermitans de Sant Segimon del Montseny.
Agulla, puig l’ -Osona-
(Sant Julià de Vilatorta / Viladrau, Osona)
Cim (810 m alt) de la serralada que separa les Guilleries de la plana de Vic, entre els dos municipis.
Al vessant nord-est es troba el santuari de Puig-l’agulla.
Espinzella
Casa forta, situada a la vall del riu de Mules, entre Viladrau i Taradell.
Era una vila rural ja el 966. Hi residiren els Taradell i els Vilademany des de mitjan segle XII, i des del segle XVI fou una masia important.
L’edifici és gòtic (segles XIV-XV), amb unes dependències neoromàniques del començament del XIX.
Prop seu hi ha l’església romànica de Sant Miquel, esmentada ja el 1181; té un soterrani, també amb absis, de la mateixa dimensió de la capella.
Casals i Ariet, Jordi
(Viladrau, Osona, 15 maig 1911 – Nova York, EUA, 10 febrer 2004)
Metge. Llicenciat a Barcelona (1936).
Immediatament passà a la universitat de Cornell (Ithaca, Nova York) i a la fundació Rockefeller. Des del 1965 fou professor d’epidemiologia a la universitat de Yale.
Fou una autoritat mundial en el camp dels virus, especialment els arbovirus. Ha fet notables estudis sobre la febre Lassa i ha identificat molts agents patògens.
Serrallonga, Joan de
(Viladrau, Osona, 21 abril 1594 – Barcelona, 8 gener 1634)
(Joan Sala i Ferrer) Guerriller. Fou conegut per Serrallonga per estar casat amb Margarida Tallades, propietària del mas de Serrallonga.
Convertit en fugitiu el 1622 després d’haver participar en diversos robatoris junt amb els seus germans, reuní una partida d’homes que es dedicà al bandolerisme sobretot a la zona de les Guilleries.
Convertit en el principal bandoler del Principat des del 1627, quan s’ajuntà amb les restes del grup dels Margarit, pertanyia a la facció dels nyerros, bé que no pot considerar-se’l un bandoler essencialment polític.
Es guanyà fama i admiració popular pel seu enfrontament amb les forces centralistes, així com per l’habilitat de fer-se escàpol de les persecucions.
A partir del 1630 la seva colla anà perdent integrants, però ell resistí encara tres anys més, i no pogué ésser capturat pel lloctinent duc de Cardona fins a l’octubre de 1633, i fou ajusticiat tres mesos després.
Convertit en una figura llegendària, el seu personatge ha estat sovint tractat en la literatura catalana, que n’ha popularitzat una visió mítica de noble romàntic que robava als rics per donar-ho als pobres.
Dades dels Països Catalans 