(Beranui, Ribagorça)

(cast: Obarra) Antiga abadia benedictina (Santa Maria d’Ovarra). Situada a l’esquerra de l’Isàvena, a la sortida del congost d’Ovarra (es formà al seu voltant el petit nucli d’Ovarra, actualment despoblat). Sobre els espadats que fan de marc al monestir, a la banda de ponent, s’aixeca l’antic castell de Ribagorça.

Deixant de banda uns pretesos orígens visigòtics, sembla que fou fundada al començament del segle IX pels comtes de Tolosa; la primera notícia certa és del 874 (sembla que la regia l’abat Salomó), però la sèrie abacial no és coneguda fins a partir de l’abat Francó (905). Hom hi forjà una sèrie de documents falsos per a fonamentar una pretesa exempció, fet que n’enfosqueix l’inici històric.

El comte Ramon I de Ribagorça i els seus successors (molts dels quals es feien sepultar a Ovarra) el protegiren i en feren la casa més important del Ribagorçà.

Tingué, inicialment, els priorats d’Esvu, a Sant Martí de Cavallera, a la vall de l’Éssera, i el de Brallans a Tor-la-ribera, però de l’actual les Viles de Turbó. El 1076 Sanç Ramires d’Aragó l’annexà al monestir de Sant Victorià, del qual depengué sempre més.

Tingué priors propis fins el 1582, i després d’aquesta data passà a ésser regit pels simples sacerdots o vicaris mutuals, nomenats per l’abat de Sant Victorià.

Des del 1835 fou un santuari, però tot seguit començà la ruïna de les velles edificacions i de la part davantera de la seva magnífica església romànica (segle XI) de tres naus. Des del 1972 és en reconstrucció.

Prop del monestir hi ha la capella romànica de Sant Pau, que fou l’antiga parroquial dels súbdits laics que residien prop del monestir. Aigua avall de l’Isàvena hi hagué la farga d’Ovarra, d’on sorgí el nucli de les Ferreries.