(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 5 novembre 1781 – Saragossa, Aragó, 30 agost 1853)
Fundadora.
Durant el setge napoleònic de Saragossa, dirigia l’hospital de Nostra Senyora de la Gràcia d’aquesta ciutat. Incendiat pels bombardeigs, en va organitzar l’evacuació.
Més endavant, quan la ciutat era en una situació de fam extrema, travessà les línies i aconseguí del general Lannes el permís de pas franc per als queviures i medicaments que necessitaven els seus malalts.
Fou beatificada el 1994.
(Barcelona, 28 octubre 1994 – )
Emissora radiofònica.
Patrocinada per la Fundació Missatge Humà i Cristià, vinculada a l’arquebisbat de Barcelona. Combina la programació musical amb espais d’informació i de formació d’orientació cristiana.
El 1999 celebrà el seu cinquè aniversari amb un acte a la basílica de Santa Maria del Mar, de Barcelona.
Entre el 1999 i el 2000 ha anat ampliant la seva zona de cobertura. Comparteix la seu amb el setmanari “Catalunya Cristiana”.
Enllaç: Ràdio Estel
(Montserrat, Bages, 1958 – )
Revista de reflexió cristiana, de formació i informació teològica i religiosa.
Publicada en format de llibre, amb una periodicitat de cinc vegades l’any i una tirada d’uns dos mil exemplars, fou dirigida des del seu inici per Evangelista Vilanova. Inicialment de caràcter miscel·lani, aviat es convertí en monogràfica per exigències de la censura. Durant una època fou editada per l’editorial Estela (1960-69).
Oberta, crítica i pluralista, s’interessà per la problemàtica catalana i els corrents més progressius de l’església.
Té un ventall molt ampli de col·laboradors, laics i eclesiàstics (ocasionalment també estrangers). A part dels articles, té sempre les seccions Mirador i Signes del temps, breus reflexions sobre diversos fets actuals.
A partir del 2009 la Fundació Joan Maragall assumí la direcció de la revista.
Enllaç: Qüestions de Cristiana
(Barcelona, 1969 – )
Revista bimensual religiosa. Dirigida molts anys per Josep Junyent, també en fou director Josep M. Totosaus.
Després de la crisi del Centre d’Estudis Pastorals, provocada pel cessament del director i la dimissió del secretari (1993), la revista, a partir del número 140 (març 1994) fou dirigida per Francesc Pardo i en fou redactor en cap Manuel Simó.
Vinculada a través del Centre d’Estudis Pastorals a la Facultat de Teologia, l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Maria Martínez i Sistach, en presidí el consell de redacció.
Pretén donar una visió i projectar la pastoral de conjunt del Principat, amb irradiació cap als altres Països Catalans. Té un to postconciliar, crític i de vegades històric i sociològic. És el portaveu del Centre d’Estudis Pastorals, dirigit per Joan Batlles.
Té corresponsals a gairebé totes les diòcesis, especialment a les de València i de Mallorca.
Enllaç web: Quaderns de Pastoral
(Arenys de Mar, Maresme, 1809 – 1890)
Religiós caputxí.
Arran de l’exclaustració del 1835 anà a Itàlia, i després fou enviat a Marsella; el 1844 tornà a Barcelona.
Destinat a Arenys de Mar, el 1863 obtingué permís del govern espanyol per obrir-hi una casa missió, que esdevingué el primer convent caputxí restaurat després de l’exclaustració (1879).
(Barcelona, 1968 – )
Publicació periòdica protestant, en català. Fundada per la Fundació Bíblica Evangèlica i dirigida per Àngel Cortès.
Té com a finalitat arribar a tots els àmbits dels Països Catalans.
Tracta de temes diversos: exegesi, teologia, història, crítica literària, informacions d’actualitat, entrevistes i consells sobre llengua i gramàtica catalana.
Enllaç: Presència Evangèlica
(Barcelona, març 1994 – )
Revista bimensual.
Fundada per un grup de catòlics catalans d’orientació progressista, que ofereix informacions i opinions sobre la realitat eclesial.
En fou el primer director Casimir Martí.
Enllaç: El Pregó
(Manresa, Bages, 26 octubre 1543 – Barcelona, 24 desembre 1608)
Fundadora. Introductora als Països Catalans de l’orde femení de caputxines clarisses, fundat a Nàpols el 1538. De jove serví a Barcelona.
Es casà a Manresa amb Francesc Serafí, d’on se la conegué també per la Serafina, i un cop vídua retornà a Barcelona, on vestí l’hàbit de beata dels caputxins (1588).
Reuní un grup de noies per fundar una comunitat caputxina femenina, però diferents oposicions feren retardar la fundació fins el 1599, que fou ajudada per la marquesa de Montesclaros. S’establí aleshores al carrer del Carme i el 1604 el papa Climent VIII autoritzà la fundació, donant-los la regla de Santa Clara i les constitucions de les caputxines italianes.
Morí amb fama de santedat i deixà algunes poesies i cartes publicades el 1643. El 1665 s’inicià el seu procés de beatificació.
L’orde s’estengué tot seguit de la seva mort a Girona (1609), València (1609), Saragossa (1613) i Manresa (1638). Hi ha cases també en alguns llocs de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina.
(Vejoris, Cantàbria, 1652 – Barcelona, 7 juny 1711)
Religiós observant. Era procurador general del seu orde a Roma quan fou nomenat bisbe de Mallorca, el 1702.
Es distingí per la seva adhesió a Felip V i intentà d’evitar que el poble s’alcés el 1706. Per aquest motiu fou desterrat a Barcelona pel comte de Savallà.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Religiós. Era confessor de Jaume II de Catalunya.
El 1322, morta la reina Maria de Xipre, fou encarregat d’obtenir del papa el permís per a una nova i ràpida unió del rei Jaume II, a celebrar per advent. Amb aquest objecte anà a Avinyó i s’entrevistà amb Joan XXII.
Aconseguí l’autorització, que permetria de seguida l’enllaç del monarca amb Elisenda de Montcada.
Dades dels Països Catalans 