(Barcelona, 1594 – 1664)
Religiosa dominicana.
Escriví uns Tratados espirituales (1643) i deixà inèdites gran quantitat d’obres pietoses que foren publicades en 24 volums pel seu cosí i arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí i de Safortesa del 1679 al 1688.
(Peralada, Alt Empordà, 19 setembre 1618 – Barcelona, 1667)
Religiosa i pedagoga. Era la filla gran del comte de Peralada Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs.
Entrà al convent de canongesses augustinianes de Sant Bartomeu de Bell-lloc (Peralada) el 1646, fins que fou empresonada pels francesos i reclosa a Hostalric (1651).
Un cop alliberada es retirà a València (1652), on residí fins el 1657, que per voluntat del rei Felip IV anà a Barcelona per restaurar el convent de l’Ensenyança, de les monges de la Companyia de Maria, fundat a Barcelona el 1650, al qual donà nova vitalitat.
(Catalunya, segle XV)
Fill de Jofre VII de Rocabertí i de Montcada i de Joana de So i de Castro.
Era molt jove durant la guerra contra Joan II, en la qual tant patí el seu pare. Aquest morí el 1479 i li deixà la senyoria de Sant Llorenç de la Muga, mentre el vescomtat de Rocabertí corresponia al seu germà gran Felip Dalmau II.
Sembla que entrà en religió i deixà la senyoria a un altre germà, Guillem Ramon de Rocabertí i de Castre-Pinós, que també seguiria el seu exemple de fer-se religiós.
(Catalunya, segle XIV)
Religiós. Pertanyent al llinatge dels vescomtes de Rocabertí, però de filiació mal coneguda.
Fou paborde de la seu de Tarragona. En aquest càrrec prengué possessió de la senyoria de la Selva del Camp, en nom de l’arquebisbat (1323).
També fou capellà del papa Innocent VI i conseller del rei Alfons III. Aquest escriví al pontífex, el 1333, demanant que fes cardenal Guerau. La gestió no tindria cap resultat, tot i haver-se escaigut al llarguíssim període en que els papes no nomenaven cap cardenal originari de Catalunya.
(Catalunya, segle XV)
Religiós. Fill del vescomte Dalmau VIII. Fou abat del monestir de Bellcaire.
El 1462, mentre el seu germà el vescomte Jofre VII defensava la Generalitat, l’altre germà Martí Joan lluitava per Joan II. Dalmau simpatitzà amb la posició del primer.
Quan Jofre VII caigué presoner a Calaf (1465), acudí al costat de la seva cunyada Joana de So i de Castro i dels seus joves nebots, i col·laborà des de Peralada a la governació de les terres del seu germà captiu.
Lliure aquest des del 1471, sembla que tornà als seus deures religiosos. Figura documentat el 1478.
Nom amb què és conegut el religiós carmelità descalç català Joan Bulló i Roca (1540-1614).
(Cervera, Segarra, segle XIV – Catalunya ?, segle XIV)
Pelegrí.
Ha restat constància del seu pelegrinatge a Terra Santa, amb Guillem de Tremp i el sastre Eromir, en unió de dotze frares predicadors. La relació és de gran interès per refer els itineraris de l’època.
El grup anà, amb una nau a Tarragona, a Alexandria i al Caire. D’allí marxaren a peu fins a Palestina, i en tornaren a Alexandria, on embarcaren per al retorn.
(Ripoll, Ripollès, segle XI)
Bíblia, coneguda sovint amb el nom fals de Bíblia de Farfa (a causa d’una mala lectura d’una nota posterior interpretada com si es referís a l’abadia italiana de Farfa) enduta a Marsella pels monjos de Sant Víctor vers el 1170.
És del començament del segle XI, segurament dels primers anys de l’abadiat d’Oliba. El format és de gran infòlio.
A més dels llibres bíblics conté uns 210 pròlegs, sumaris i altres texts introductoris, que en fan una mena de gran enciclopèdia il·lustrada de la Sagrada Escriptura.
El renom li ve, però, de la sèrie impressionant de miniatures i dibuixos que conté i que en fan una de les bíblies més il·lustrades de l’edat mitjana.
Actualment es conserva a la Biblioteca Apostòlica Vaticana.
(Ripoll, Ripollès, segle X)
Bíblia, dita de Sant Pere de Rodes (al segle XII ja era al monestir de l’Emporda, d’on fou sostreta pel mariscal de Noaïlles al final del segle XVII); és quelcom anterior a la Bíblia de Ripoll anomenada de Farfa.
Conté un nombre inferior de texts extrabíblics, però la riquesa artística és semblant.
La divisió actual en quatre volums és fictícia i moderna.
Esta conservada a la Biblioteca Nacional de París.
(País Valencià, segle XIV)
Lul·lista. Professor a la Universitat de Lleida, hi defensà i publicà una sèrie de tesis lul·lianes en les quals acusava l’inquisidor Eimeric d’enemic de la doctrina de Ramon Llull: Viginti quatuor textus Apostrophos (publicat a Mallorca el 1689).
Les seves teories contenien una nova versió de la ideologia dels begards i fraticels, una sèrie de profecies sobre la pròxima vinguda de l’Anticrist, la reproducció d’interpretacions teològiques de la Trinitat i de l’Encarnació i una sèrie d’elogis de la doctrina lul·liana; demostren un considerable grau de desviació respecte a la genuïna doctrina de Ramon Llull.
Eimeric l’atacà amb un opuscle que posà fi a la seva campanya antilul·liana: Incautatio studii ilerdensis super XX articulis per quendam Anthonium Riera studentem valentinum ut defertur inibi seminatur, que dirigí a la universitat lleidatana per prevenir-la dels errors de Riera.
Aquest, a Avinyó, promogué amb èxit la qüestió de la il·legalitat de les butlles antilul·lianes i aconseguí la declaració de l’ortodòxia de la doctrina lul·liana (1395).
Dades dels Països Catalans 