(Palma de Mallorca, segle XIX – 1861)
Poeta i polític. Fou diverses vegades alcalde i regidor de Palma i diputat a corts el 1850.
Deixà manuscrites poesies en castellà i català i publicà S’Hermità pelegrí o camins de sa providència (1850), poema de 201 estrofes.
(Illes Balears, segle XIX – segle XX)
Poetessa. És autora de bon nombre de composicions de publicació esparsa.
(Palma de Mallorca, 1863 – 1948)
Poeta. Era fill de Pere d’Alcàntara Peña. Estudià filosofia i lletres i entrà al cos d’arxivers i bibliotecaris, treballà a l’Institut Balear de Palma. Col·laborà a “La Ignorància”, “Museo Balear”, “El Felanigense” i, amb el pseudònim Harley, al “Diario de Mallorca”.
Per encàrrec de l’arxiduc Lluís Salvador, recollí tradicions i cants populars que foren publicats al volum Märchen aus Mallorca (1895); publicà també Gloses (1896) i Cançons populars mallorquines (1896).
Les seves poesies, d’un valor literari escàs, han restat disperses, excepte les recollides a Poesies i a Marina. Idili mallorquí.
(Palma de Mallorca, 1809 – Illes Balears, segle XIX)
Poeta. Publicà Nou tractat dels vicis i males costums d’questa present temporada (1850), Dècimes satíriques sobre lo enganyós que és el món… (1861, 1862), El carro triunfal de la Beata Catalina (1862) i El dia de Sant Bernat… (1862), totes elles en vers.
(Catalunya, segle XV)
Escriptor. Són conegudes algunes mostres de la seva activitat com a poeta.
Pseudònim del poeta rossellonès Josep Bonafont (1854-1935).
(València, 1618 – 1698)
Poeta i comediògraf. Fill natural de Joan Pardo de la Casta-Aguilar i de Cabanyelles, marquès de La Casta. Carmelità (1631). Participà en els certàmens poètics valencians dels anys 1665, 1667 i 1668.
Acompanyà el seu germà Baltasar Pardo de la Casta-Aguilar i de Puixmarín-Rocafull en ésser aquest nomenat lloctinent general de Mallorca i residí allí mentre durà la seva lloctinència (1675-78).
Publicà a Mallorca, el 1688, Festivos alborotos (per l’entrada del seu germà com a lloctinent) i Plausibles elogios (sobre un cas misteriós de l’anada del viàtic a casa d’un pagès). Poesies seves en castellà figuren en diverses edicions de l’època i deixà inèdites diverses comèdies.
(Dénia, Marina Alta, 1543 – 1645)
Erudit i apologista. Ocupà càrrecs d’importància. Conreà la poesia.
Publicà obres religioses en llatí i en castellà. En deixà d’inèdites de caràcter històric i literari.
(l’Alguer, 1875 – Càller, Itàlia, 1964)
Músic, poeta i gramàtic. Doctor en química i farmàcia. Fou un dels fundadors de l’agrupació catalanista La Palmavera (1902), dintre la qual tingué una gran activitat com a escriptor i músic.
Musicà l’himne alguerès i popularitza melodies com Desperta-te i O lluna vella; dirigí les bandes musicals de l’Alguer, Sorso i Sàsser i muntà una orquestra amb el personal de la presó de Castiadas, de la qual fou director farmacèutic (1912).
Propugnà l’estudi de les normes gramaticals de la parla algueresa i de la grafia catalana: és autor d’una Grammatica del dialetto moderno d’Alghero, escrita el 1899 i publicada a Barcelona el 1970.
(Palma de Mallorca, segle XV – segle XVI)
Lul·lista i poeta en llatí. Deixeble, a Mallorca, de Joan Cabaspre i de Gregori Genonard, els quals succeí en l’ensenyament de la filosofia lul·liana. El 1508 continuà ensenyant a Alcalá, cridat per Cisneros, que inicià en aquesta disciplina: esdevingué el seu conseller i el realitzador del fons lul·lià de la seva biblioteca i féu de mitjancer entre aquest i el grup lul·lià de París (Charles Bouillé), de València (Alfonso de Proaza) i de Mallorca.
Promogué, a Alcalá, l’edició de texts lul·lians; traduí al llatí el Fèlix de les meravelles de Ramon Llull amb el títol Liber de mirabilibus orbis, i al castellà el Desconhort (no publicat fins el 1540); escriví una Vita divi Raymundi (1519) a imitació de la de Bouvelles, amb qui havia sostingut una interessant correspondència filosòfica, publicada el 1521.
Dedicà un cant a Ramon Llull i diverses composicions a Cisneros i a Ferran II de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 