(Catalunya, 1505/10 – Barcelona, 1567)
Poeta i pintor. Les primeres dades que se’n coneixen el presenten com a pintor.
Desplegà una gran activitat pictòrica: un retaule de la Mare de Déu a l’església de Montcada (1541), un altre a Vic (1544), i sembla que l’any següent treballà a la capella barcelonina de Sant Sever.
Associat amb el pintor italià Pietro Paolo de Montalbergo o amb altres, realitzà nombroses obres d’estil renaixentista, entre les quals cal remarcar les de les portes de la seu de Tarragona (1563). També realitzà les de la seu de Barcelona.
Intervingué en nombrosos altres treballs, generalment de tipus religiós, però també procedents d’organismes civils (Generalitat de Catalunya), ja que fou un artista l’obra del qual assolí un gran predicament.
Com a escriptor, ocupà un lloc remarcable entre els poetes del segle XVI català, i fou segurament el poeta més destacat. Els documents acrediten que el 1565 signà un contracte amb mossèn Galceran Serapio i el mercader Francesc Creus per tal de procedir a la impressió de tres llibres diferents: una Art poètica en castellà i dedicada a Felip II, una altra obra, anomenada Silva, composta de versos castellans, i un llibre de poesia catalana, que ha estat l’únic que s’ha conservat de tota la seva obra, titulat Dos libres de Pedro Serafín.
La seva obra és una cruïlla de diferents corrents literaris antics i moderns. Segueix, d’una banda, la tradició dels poetes catalans del segle XV, de manera especial Ausiàs March, autor glossat per ell en la composició Un cant d’amor. Va incorporar totes les tècniques de la mètrica renaixentista, i utilitzà el sonet com a forma predilecta de la poesia del gènere amorós, en el conreu del qual rebé la influència de Petrarca, amb un lleu influx d’Ausiàs March.
Potser una de les experiències més interessants són els Vuit emblemes sobre diverses coses, gènere simbòlic i sentenciós, amb dibuixos, que des de la publicació dels Emblemate llatins d’Alciato (1522) havia obtingut un gran èxit a Europa.
Coneixedor de la preceptiva trobadoresca i catalana medieval, va mantenir en la seva poesia la influència dels corrents europeus. Un dels seus trets característics més importants és l’aspecte popularitzant, derivat de la poesia tradicional que glossava.
