Arxiu d'etiquetes: Perpinyà (geo)

Vernet, el -Perpinyà-

Deixa un comentari

(Perpinyà, Rosselló)

Sector de la ciutat, a l’esquerra de la Tet. Era un antic terme centrat en el desaparegut castell de Vernet, a 2 km de la Tet, al nord, vora l’actual bifurcació de les carreteres de Perpinyà a Narbona i a Foix.

En aquest indret sorgí un nucli urbà que prengué el nom de l’Alt Vernet, per oposició a la zona propera a la riba esquerra de la Tet, formada al darrer quart de segle XIX (el Baix Vernet). A la zona intermediària, l’alt rendiment dels conreus (regats pel canal de Vernet i de Pià, que rega també les veïnes terres de Sant Genís de Tanyeres) i la localització d’establiments religiosos (les clarisses, el Bon Pastor, Sant Cristòfor) retardaren la urbanització, molt recent (el Vernet Mitjà).

A l’Alt Vernet, on hom construí el modern hospital de Sant Joan, s’han establert un important nombre de pieds-noirs (especialment a la Ciutat del Milió) i de gitanos i nord-africans (en bidonvilles).

Santa Maria de la Real -Perpinyà-

3 Respostes


(Perpinyà, Rosselló)

(o Real de Perpinyà)  Canònica agustiniana, establerta el 1381, procedent del monestir d’Espirà de l’Aglí.

L’església, magnífic exemplar de l’art gòtic meridional, fou construïda al principi del segle XIV en un terreny adquirit pels cònsols de Perpinyà al rei de Mallorca el 1301. Hi residia una comunitat de preveres a la qual el bisbe d’Elna uní els canonges de l’Espirà, transformant així la nova comunitat en abadia canonical que depenia directament del bisbe. Jaume Borró, el darrer prior d’Espirà, passà a ésser-ne el primer abat.

El 1592 fou secularitzada i es convertí en col·legiata, que continuà regida per un abat fins el 1689. A partir del 1691 la seva església i dignitat, per concessió reial, s’uniren a la mitra d’Elna, aleshores ja de Perpinyà.

Sant Salvador de Perpinyà

2 Respostes

(Perpinyà, Rosselló)

Antic convent de canongesses de Sant Agustí, erigit a la ciutat, a la costa de Sant Salvador, a l’indret de la font Nova.

Fou fundat el 1229 i el protegí el papa Innocenci IV i els reis del Casal de Barcelona i de la línia de Mallorca. La seva primera priora fou Bonasies, que morí el 1246. El 1339 tenia catorze religioses i la priora refusà d’admetre’n de noves per manca de rendes.

El 1545 fou beneïda una església nova, que subsistí, com la comunitat, fins a la Revolució Francesa (1790).

Sant Mateu -Perpinyà-

3 Respostes

(Perpinyà, Rosselló)

Barri popular de la ciutat, a l’interior de l’antic recinte emmurallat, al peu de la ciutadella.

L’església primitiva de Sant Mateu, una de les quatre parròquies de la ciutat, contemporània a la de Santa Maria de la Real, fou enderrocada el 1639 a causa de la proximitat a les fortificacions i substituïda, el 1640, per l’actual.

Sant Martí, raval de -Perpinyà-

Deixa un comentari

(Perpinyà, Rosselló)

Barri popular de la ciutat, a ponent del nucli urbà, fora de l’antic recinte emmurallat, davant el portal de Sant Martí (pel qual Carles V féu l’entrada solemne a la vila el 1538).

Sorgí a l’indret de la casa procura o priorat de Sant Martí, dependent de Sant Miquel de Cuixà, que fou venut el 1266 als mercedaris de Perpinyà (que s’havien establert al seu costat el 1228), els quals construïren, a la fi del segle XIII i començament del XIV, l’església gòtica amb dos arcs de diafragma i coberta de fusta.

El raval es formà al seu voltant durant el segle XIX amb l’establiment de traginers i carreters, magatzems de vi, menestrals i habitatges d’obrers; hom hi instal·là l’asil de vells, la fàbrica de gas i altres indústries i el nou cementiri de Sant Martí.

Modernament, envaint les antigues hortes que envoltaven el raval, hom hi ha bastit un nou cementiri (el de l’Oest), un nou asil de vells, l’hospici de la Misericòrdia i l’institut del Bonsocors.

Sant Jaume de Perpinyà

2 Respostes

(Perpinyà, Rosselló)

Antiga parròquia de la ciutat, construïda a la part alta, a l’est de l’antic recinte, a partir del segle XIII.

L’església primitiva és gòtica, d’una nau única, amb capelles laterals i un absis pentagonal més estret però més elevat. Durant el curs dels treballs, que duraren fins al segle XIV, hom adaptà la seva estructura al tipus característic proposat pels ordes mendicants.

Al segle XVIII hi fou adossada una gran capella d’estil neoclàssic, seu de la confraria de la Sang, des d’on surt per Setmana Santa la famosa processó de la Sang. El campanar fou bombardejat el 1545 pels francesos, reconstruït el 1566 i el 1866. Conserva dos retaules renaixentistes del segle XVI.

El barri que centra aquesta església, dit barri de Sant Jaume, és un dels més densos de la ciutat (més de 750 h per ha), habitat per les classes populars. Al flanc oriental de la ciutat, al sector contigu a aquest barri, s’estenen els horts de Sant Jaume, zona agrícola intensiva on encara la urbanització és molt limitada.

Sant Galdric

1 Resposta

(Perpinyà, Rosselló)

Barri residencial, sorgit a l’indret d’un antic raval obrer, al sud-est del nucli urbà, prop del límit amb el terme de Cabestany.

S’hi troba el centre de ceràmica de Sant Vicenç i el liceu Jean Lurçat.

Sant Aciscle

1 Resposta

(Perpinyà, Rosselló)

(o Sant Iscle) Antiga església, esmentada al segle XIII, situada a l’oest de la ciutat, entre la Bassa i la Tet, més enllà de l’estació del ferrocarril.

Al voltant de la qual sorgí un barri residencial habitat per empleats i obrers qualificats.

Garrigola, la

Deixa un comentari

(Perpinyà, Rosselló)

Sector residencial modern del barri de Sant Aciscle, a l’oest de la ciutat.

Castellrosselló

10 Respostes

(Perpinyà, Rosselló)

Poble, a l’est de la ciutat, a la dreta de la Tet.

És l’emplaçament de l’antigua ciutat ibero-llatina Ruscino, arruïnada el 409 pel pas dels vàndals. Amb la reconquesta carolíngia, després del 769, esdevingué el centre de l’administració civil, i els comtes hi posseïen un castell, el Castrum (o Castellum) Rossilio (927), del qual prengué el nom el comtat de Rosselló, tot i que Perpinyà l’hagués suplantada com a capital des de l’any 990.

Castellrosselló fou aleshores de la família d’aquest nom, documentada des de la fi del segle XI. Al darrer quart del segle XIII la senyoria passà, per casament, a una línia secundària dels vescomtes de Castellnou, després a Andreu de Fenollet (segona meitat del segle XIV), a les famílies Perapertusa (fi del segle XIV), dels Vivers (1466) i Canta (segle XVI).

De l’antic castell només es conserva una gran torre rodona del segle XIII, prop de l’antiga església romànica (segles XI i XII) de dues naus, dedicada a santa Maria i a sant Pere.