Arxiu d'etiquetes: nobles

Rocabertí i de Castre-Pinós -germans-

2 Respostes

Felip Dalmau II i Guillem Ramon eren fills de Jofre VII de Rocabertí i de Montcada.

Felip Dalmau II de Rocabertí i de Castre-Pinós  (Catalunya, vers 1455 – 1512)  Vescomte de Rocabertí. Associat al govern del vescomtat pel seu pare el 1476, pledejà en unió d’ell per la possessió de la baronia de Verges, que havia estat atribuïda al seu cosí Onofre de Rocabertí i de Cruïlles. El 1483 donà la baronia de Sant Llorenç de la Muga i el lloc de Terrades al seu germà Pere. A la seva mort fou succeït pel seu fill Onofre Martí I de Rocabertí i de Rocabertí.

Guillem Ramon de Rocabertí i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV)  Iniciador de la línia dels barons de Sant Llorenç de la Muga, la qual s’extingí amb el seu nét Llorenç de Rocabertí i de Darnius  (Catalunya, segle XVI – 1562)  Noble. A la seva mort sense fills, la seva herència fou recollida per Onofre Martí I de Rocabertí i de Rocabertí, de la línia troncal.

Rocabertí i de Bellera, Francesc de

2 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

(dit també Francesc de Bellera) Baró de Pau.. Fill de Felip Dalmau II de Rocabertí i de Castre-Pinós.

Fou l’iniciador de la línia dels Rocabertí-Pau-Bellera, barons de Pau.

Es casà (1524) amb l’hereva del patrimoni dels Pau, Beatriu Joana de Pau i de Castro.

Llur nét fou Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors.

Rocabertí, Pere de

3 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

Noble. Segurament era l’homònim senyor de Cabrenys (mort 1555). Era fill, doncs, de Guerau de Rocabertí i d’Elionor de Montcada.

A la mort del seu pare (1497), el vescomte de Canet confiscà per molts anys, per raó de deutes, la baronia de Cabrenys.

Del seu matrimoni amb Anna de Gualbes, deixà els fills Felip Dalmau i Francesc, hereus successius de Cabrenys. Aquesta possessió aniria a la muller de l’esmentat Francesc, Elionor de Peguera, que la vincularia a aquest llinatge.

També fou el pare del teòleg Josep de Rocabertí  (Barcelona, 1528 – 1584)  Religiós. Fou el primer frare observant. Més tard ingressà a l’orde dels caputxins. Tenia en religió el nom de Josep de Barcelona. Excel·lí com a teòleg i predicador.

Rocabertí, Pere de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV)

Fill de Jofre VII de Rocabertí i de Montcada i de Joana de So i de Castro.

Era molt jove durant la guerra contra Joan II, en la qual tant patí el seu pare. Aquest morí el 1479 i li deixà la senyoria de Sant Llorenç de la Muga, mentre el vescomtat de Rocabertí corresponia al seu germà gran Felip Dalmau II.

Sembla que entrà en religió i deixà la senyoria a un altre germà, Guillem Ramon de Rocabertí i de Castre-Pinós, que també seguiria el seu exemple de fer-se religiós.

Rocabertí, Onofre de

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – gener 1483)

Fill gran de Martí Joan de Rocabertí i de Cruïlles. Era un infant a la mort del seu pare defensant la Bisbal (1465).

Encara era menor el 1471, en ser alliberat el seu oncle Jofre VII de Rocabertí i de Montcada, vescomte de Rocabertí. En aquesta ocasió li fou explícitament reconeguda la baronia de Verges, a més de la de Vinçà (1472). El seu oncle i el seu cosí pladejaren per Verges sense resultat.

Tutor seu fou el parent Dalmau de Rocabertí i d’Erill, baró de Cabrenys. En morir aquest exercí la tutoria un germà del difunt Dalmau, el famós Pere, baró de Sant Morí i de Maella.

Morí sense fills, essent ben jove. Verges i Vinçà passaren al seu germà Joan de Rocabertí i de Cruïlles.

Rocabertí, Josep de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII)

Noble i militar.

Destacà a la guerra contra França al Rosselló. Tenia el grau de mestre de camp. Al front d’un terç de 1.000 homes marxà, el 1639, a reforçar el setge de Salses, finit amb l’expugnació de la vila i el famós castell.

Fou nomenat governador del fort de Montjuïc. El 19 de gener de 1641, dos dies abans de la batalla de Montjuïc, desertà i es passà a l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, que seria derrotat a l’esmentada batalla.

Des d’aleshores seguí la causa de Felip IV a la guerra dels Segadors. La Generalitat oferí 1.000 lliures per la seva captura i 500 per la seva mort, com a enemic de la pàtria. També fou condemnat a inhabilitació de càrrecs, si bé en rebel·lia perquè mai no fou capturat.

Era cavaller de l’orde d’Alcántara. Finida la guerra seria batlle general del Principat.

Rocabertí, Jofre de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1464)

Fill de Jofre VI i de Violant d’Híxar. Era germà del vescomte Dalmau VIII i oncle de Jofre VII de Rocabertí.

El 1462, en esclatar la guerra contra Joan II, fou reialista com la majoria dels familiars i s’oposà així al seu nebot el vescomte.

Morí tractant d’auxiliar el castell de Palau-Savardera, assetjat precisament per Jofre VII.

Rocabertí, Jofre III de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1282)

Vescomte de Rocabertí. Fill i successor del vescomte Dalmau V o d’un presumpte vescomte Hug Jofre (I).

Com a servidor fidel de Jaume I, participà en la conquesta de Mallorca (1229), en les vistes de Sòria (1256), en la campanya de Múrcia (1266) i en un viatge reial a Occitània (1272),

Malgrat militar per un moment en les files de la noblesa alçada contra el monarca el 1274, es reconcilià aviat amb el rei i formà part del tribunal creat per arranjar les diferències entre Jaume I i els nobles.

Tret d’un moment de tibantor el 1242, estigué en bones relacions amb el seu veí el comte Ponç IV d’Empúries, que volgué encomanar-li la restauració de l’antiga vila d’Empúries (1248).

L’any 1249 convingué amb Arnau Desfar o de Navata, senyor de Peralada, el matrimoni dels respectius fills, Ermessenda i Dalmau VI de Rocabertí i de Palau; i el 1256 rebé del seu consogre tots els drets dominicals que Arnau Desfar tenia sobre la vila de Peralada; esdevingué així el noble empordanès més poderós després del comte d’Empúries. Com a senyor de Peralada, rebé de Jaume I autorització per a celebrar fires i mercats en aquesta localitat.

Per fer un servei a la corona i engrandir el propi vescomtat encarregà al seu fill Dalmau que pactés amb Sança de Santaeugènia la permuta de la baronia de Vilademuls pel castell, vila i senyoria de Torroella de Montgrí a l’infant Pere i rebia en canvi Vilademuls, Sant Llorenç de la Muga i la força de Bassegoda.

Es casà amb Constança de Palau, germana del vescomte de Bas.

Rocabertí, Jofre II de

4 Respostes

(Catalunya, segle XII – Úbeda, Andalusia, 1212)

Vescomte de Rocabertí (1181-1212). Fill i successor del vescomte Dalmau IV de Rocabertí.

En virtut d’un testament atorgat per Ramon de Peralada l’any 1176 rebé un seguit de masos i alous d’aquest.

Fidel vassall dels reis Alfons I i Pere, lluità contra els sarraïns i morí combatent a la batalla de Las Navas de Tolosa.

La seva cort, a l’igual que la del seu pare, fou lloada pels trobadors.

Rocabertí, Jofre I de

4 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1166)

Vescomte de Rocabertí (1138-66). Fill i successor del vescomte Dalmau III. Amb ell comença la línia segura dels vescomtes de Rocabertí.

Guerrejà sovint contra el seu veí el comte Ponç II d’Empúries; abans del 1138, en aliança amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, i vers el 1147, juntament amb el comte Gausfred III de Rosselló, amb qui signà un conveni d’ajuda militar l’any 1147 i un altre, de data desconeguda, en virtut del qual ajudaria el rossellonès en la guerra de Requesens, segurament amb el comte d’Empúries.

Es casà amb Ermessenda de Vilademuls.

El seu fill i successor seria Dalmau IV de Rocabertí  (Catalunya, segle XII – 1181)  Vescomte de Rocabertí. Es casà amb Arnaua de Castellet i foren els pares de Ramon i del vescomte Jofre II de Rocabertí.

També fou filla seva Ermessenda de Rocabertí  (Catalunya, segle XII)  Es casà, a mitjan segle XII, amb el comte Sanç de Rosselló, germà del rei Alfons I. Degué morir aviat, ja que consta que Sanç es tornà a mullerar.