Arxiu d'etiquetes: nobles

Rocabertí i Desfar, Jofre IV de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1309)

Vescomte de Rocabertí (1304-09). Fill i successor del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau, i germà de Guerau i de Guillem.

Tingué desavinences amb el seu veí el comte Ponç V d’Empúries i el seu cunyat Ermengol X d’Urgell. Fidel vassall d’Alfons II i de Jaume II, participà en l’expedició de conquesta de Menorca (1287), en la campanya de Múrcia (1296) i en la lluita contra Frederic II de Sicília (1297).

Fou un dels ostatges que Alfons II lliurà al prior de Sant Gèli (1291) per garantir l’entrada al país de Carles II de Nàpols i Jaume II de Mallorca que havien d’assistir a les vistes de la Jonquera i Panissars.

Allotjà, al seu palau de Peralada, Blanca de Nàpols, que anava a desposar-se amb Jaume II a l’església propera de Vilabertran (1295).

El seu fill i successor fou Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.

Rocabertí i Desfar, Guerau de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Esglésies, Sardenya, 1323)

Baró de Vilademuls i de Navata. Fill del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau i d’Ermessenda de Navata, i germà de Guillem i de Jofre IV.

Fidel servidor del casal de Barcelona, Jaume II se serví dels seus bons oficis per a posar pau entre Frederic II de Sicília i els Anjou i anà d’ambaixador a la cort d’Avinyó a sol·licitar la mediació del pontífex en el litigi entre Felip V de França i Sanç I de Mallorca sobre Montpeller.

Després d’unes topades amb el comte Ponç VI d’Empúries (1320), es féu acompanyar del seu nebot, el vescomte Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell, a l’expedició del 1323 a Sardenya, on tingué una participació destacada: per manament de l’infant Alfons s’avançà al gros de l’expedició i, unides les seves forces a les del jutge Hug II d’Arborea, ambdós prengueren Quart i iniciaren el setge de Càller. Morí assetjant la vila d’Esglésies.

Devia posseir per herència del seu pare el castell de Llagostera, car a la seva mort Jaume II trobà una excusa per a confiscar-lo.

Estigué casat amb Saura de Cervelló, de la qual no tingué descendència, per la qual cosa les baronies de Vilademuls i Navata passaren al seu nebot.

Rocabertí i d’Erill, Pere de

12 Respostes

(Catalunya, vers 1415 – vers 1493)

Baró de Sant Morí i de Maella. Fill segon de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida, baró de Cabrenys, i germà de Bernat Hug i de Dalmau.

A la mort del seu pare (1428), fou protegit pel rei Alfons IV, que li atorgà la baronia de Sant Mori, a l’Empordà. Assistí a les corts del 1450, de 1452-53 i de 1454-58.

Com gairebé tots els magnats catalans, participà en el moviment de protesta per l’empresonament del príncep Carles de Viana i formà part de l’ambaixada extraordinària tramesa per aconseguir-ne la llibertat (gener 1461).

A la fi del 1461, però, fou proposat pel consell reial de Catalunya i pel consell del príncep Ferran de Girona i, en esclatar la guerra civil, la influència del seu germà Bernat Hug el portà a la causa de Joan II, de la qual es convertí en cabdill dur, expeditiu i incorruptible. Secundà el capità Lluís Despuig, mestre de Montesa, en la defensa de la Força Vella de Girona durant el setge del 1462 i, alçat el setge, fou nomenat capità de Girona i la seva vegueria.

Durant els sis anys que fou el lloctinent de Joan II en el nord-est del país hagué de defensar reiteradament Girona (contra el baró de Cruïlles el 1462 i el 1463, contra els Mendoza, castellans, el 1463, i contra el duc de Lorena el 1467), lluitar en unió dels remences de Verntallat contra les hosts del conestable de Portugal el 1464 i el 1465, ocupar Besalú, Anglès i Amer el 1465 i fer cara a l’ofensiva de Joan de Lorena a l’Empordà el 1467.

Per manca de mitjans amb què mantenir l’exèrcit hagué d’encunyar moneda local (els rocabertins), imposar talles, fer requises i espoliar esglésies i monestirs (presa i saqueig de Ripoll, el 1464), cosa que li suposà l’enemistat dels cercles eclesiàstics i especialment del bisbe Margarit.

Acusat injustament pels gironins de treballar per al seu profit personal, Joan II es veié obligat a traslladar-lo al front de l’Ebre, al costat del seu germà, el castellà d’Amposta (1467), però la seva substitució portà aparellat l’enfonsament del front del nord i la capitulació de Girona (1469).

Amb el títol de capità de Besalú -després es titulà capità de la Muntanya i de l’Emporda i lloctinent de capità general d’Empordà-, fou novament reenviat al nord per mirar de restablir-hi la situació de la Muntanya, reialista encara (1469). Es baté a la Garrotxa i ocupà poblacions del Gironès i de l’Empordà.

Quan les condicions de capitulació de Peralada (1471) el privaren d’apropiar-se les terres i les honors del seu cosí, el vescomte Jofre VII de Rocabertí i de Montcada, que li havien estat nominalment atorgades per Joan II el 1463, el rei el compensà donant-li la baronia de Maella, al Matarranya.

En acabar la guerra civil fou nomenat governador general de Rosselló (1472) i, com a tal, dirigí la lluita per expulsar-ne els francesos, si bé el 1473 a Perpinyà hagué de pactar amb el francès Jean de Lude un tractat que establia un règim de condomini sobre aquesta regió. Quan en l’ofensiva de 1474-75 els francesos ocuparen Perpinyà, cessà en el càrrec i es dedicà a refer el patrimoni familiar malmès per la contesa de 1462-72.

Fou casat amb Caterina d’Hortafà i fou pare d’Isabel de Rocabertí, que el 1478 prometé amb Felip Dalmau de Rocabertí i de Castre-Pinós, hereu del vescomte Jofre VII, cosí seu i rival en els camps de batalla de la passada guerra civil.

La seva néta fou Caterina de Rocabertí i d’Hostalric  (Catalunya, segle XV – 1545)  Baronessa de Sant Morí. Fou la darrera membre de la branca dels barons de Sant Mori. Aportà l’herència als seus descendents els Cardona, cognomenats Cardona-Rocabertí.

Rocabertí i d’Erill, Dalmau de

6 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1479)

Baró de Cabrenys i majordom reial d’Alfons IV el Magnànim. Fill de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida i germà de Bernat Hug i de Pere.

La seva senyoria sobre la vall i castell d’Hòstoles passà a la corona (1471) i reivindicà, sense resultat, com el seu pare, drets sobre Narbona intitulant-se’n vescomte, i sobre Arborea fins el 1447.

El seu besnét fou Francesc de Rocabertí i de Gualbes (Catalunya, segle XVI – 1589)  Baró de Cabrenys. Amb ell s’extingí la línia dels barons de Cabrenys, ja que féu hereva -per manca de fills i nebots- la seva muller Elionor de Peguera.

Rocabertí i de Serrallonga, Jofre V de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1342)

Vescomte de Rocabertí (1324-42). Fill i successor del vescomte Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.

Com a cap dels Rocabertí el 1324 hagué de resoldre un problema jurisdiccional amb el rei Sanç I de Mallorca: la baronia familiar de Cabrenys al Vallespir era inclosa dins el regne de Mallorca i per ella els Rocabertí devien vassallatge al rei mallorquí.

Junt amb el comte Hug I de Pallars, els vescomtes Ramon Folc (VII) de Cardona i Bernat (I) de Cabrera, i Guillem de Montcada, fou encarregat per Jaume II de dictaminar sobre la successió de l’esmentat Sanç I de Mallorca (1324).

Era aleshores un dels caps de la noblesa catalana i com a tal actuà de mitjancer en la pugna del 1327 entre el comte de Pallars i el vescomte de Cardona. Assistí l’any següent a la coronació d’Alfons III a Saragossa i, en el marc de la croada contra Granada, organitzada per aquest sobirà i no reeixida, lluità contra els sarraïns del regne granadí el 1331.

Estigué casat amb Elisenda de Montcada, neboda de la reina homònima.

Foren germans seus:

Guillem Galceran de Rocabertí i de Serrallonga  (Catalunya, 1320 – 1385)  Fou l’iniciador de la línia dels barons de Cabrenys. Heretà el patrimoni dels Serrallonga i es casà amb Maria d’Arborea, filla d’Hug II jutge d’Arbòrea. Fou avi de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida.

Timbor de Rocabertí i de Serrallonga  (Catalunya, s XIV)  El seu pare la casà amb el jutge Marià IV d’Arbòrea.

Rocabertí i de Sarriera, Francesc Dalmau I de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – 1592)

Vescomte de Rocabertí (1567-92). Heretà el títol del seu pare Onofre Martí I de Rocabertí i de Rocabertí.

El 1570 defensà el Rosselló del perill francès. Fou dels aristòcrates catalans que més destacaren en l’oposició al nou impost dit de l’excusado.

El 1578 fundà el convent de Predicadors de Peralada, a l’edifici que abans acollia una comunitat d’agustins, en agraïment per haver-se salvat de negada al Ter, prop de Torroella de Montgrí. Cedia a l’orde l’antiga església del Roser.

Al seu temps eren enllestides les obres del castell-palau de Peralada, on, tanmateix, els seus successors ja no viurien habitualment.

A la seva mort fou succeït pel fill Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, vescomte de Rocabertí i primer comte de Peralada, nat de la seva tercera muller, Pràxedes de Pacs.

Rocabertí i de Safortesa -germans-

1 Resposta

Elisenda I, Francesc Dalmau II i Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa eren fills de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, i germans de Joan Tomàs, de Pràxedis i de Ramon Dalmau I.

Elisenda I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1672)  Comtessa de Perelada. Es casà amb Ramon de Rocafull-Puixmarín.

Francesc Dalmau II de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVI – 1644)  Vescomte de Rocabertí (1634-40). Es féu dominicà el 1640 i adoptà el nom de fra Tomàs.

Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1671)  Vescomte de Rocabertí (1663-71), a la mort del seu germà Ramon Dalmau I. Cavaller de Sant Jaume.

Rocabertí i de Safortesa, Ramon Dalmau I de

2 Respostes

(Catalunya, 1621 – Madrid ?, 1663)

Tercer comte de Peralada i vescomte de Rocabertí (1644-63). Fill de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, succeí el seu germà Francesc Dalmau II.

Serví a Itàlia amb més de tres-cents vassalls seus. En esclatar la guerra dels Segadors, es mantingué retirat al seu palau de Peralada. Partidari de Felip IV, participà en la propaganda anticatalana publicant a Saragossa Presagios fatales del mando francés (1646).

Participà després a la conjuració antifrancesa de l’Empordà i contra la ciutat de Cadaqués i hagué d’abandonar el país; passà a Roma i d’allí a la cort de Felip IV.

Escriví unes memòries en defensa del marquès d’Aitona i sobre la família Rocabertí (Madrid, 1651).

El 1645 li fou concedit el títol de marquès d’Anglesola. A la seva mort el vescomtat de Rocabertí passà al seu germà Martí Onofre I.

Rocabertí i de Rocabertí, Onofre Martí I de

3 Respostes

(Catalunya, segle XVI – 1567)

Vescomte de Rocabertí (1512-67). Fill i successor del vescomte Felip Dalmau II de Rocabertí i de Castre-Pinós.

En temps de Carles V i Felip II, cooperà en la defensa del Rosselló contra els francesos, i de la costa rossellonesa contra els pirates barbarescs.

Amb Joan de Boixadors finançà (1544) la construcció de l’església de Betlem de Barcelona.

A la mort del seu parent Llorenç de Rocabertí i de Darnius, baró de Sant Llorenç de la Muga, sense descendència (1562), li fou adjudicada aquesta baronia que havia estat separada de la branca vescomtal el 1483.

Rocabertí i de Pròixida, Guillem Hug de

7 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1428)

Nét de Guillem Galceran de Rocabertí i de Serrallonga.

Vengué la senyoria de Reiners el 1420. Lluità a Sardenya contra el vescomte de Narbona, jutge d’Arborea.

Fou pare de Bernat Hug, de Pere i de Dalmau de Rocabertí i d’Erill.