Arxiu d'etiquetes: nobles

Rocabertí i de Safortesa, Ramon Dalmau I de

2 Respostes

(Catalunya, 1621 – Madrid ?, 1663)

Tercer comte de Peralada i vescomte de Rocabertí (1644-63). Fill de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, succeí el seu germà Francesc Dalmau II.

Serví a Itàlia amb més de tres-cents vassalls seus. En esclatar la guerra dels Segadors, es mantingué retirat al seu palau de Peralada. Partidari de Felip IV, participà en la propaganda anticatalana publicant a Saragossa Presagios fatales del mando francés (1646).

Participà després a la conjuració antifrancesa de l’Empordà i contra la ciutat de Cadaqués i hagué d’abandonar el país; passà a Roma i d’allí a la cort de Felip IV.

Escriví unes memòries en defensa del marquès d’Aitona i sobre la família Rocabertí (Madrid, 1651).

El 1645 li fou concedit el títol de marquès d’Anglesola. A la seva mort el vescomtat de Rocabertí passà al seu germà Martí Onofre I.

Rocabertí i de Rocabertí, Onofre Martí I de

3 Respostes

(Catalunya, segle XVI – 1567)

Vescomte de Rocabertí (1512-67). Fill i successor del vescomte Felip Dalmau II de Rocabertí i de Castre-Pinós.

En temps de Carles V i Felip II, cooperà en la defensa del Rosselló contra els francesos, i de la costa rossellonesa contra els pirates barbarescs.

Amb Joan de Boixadors finançà (1544) la construcció de l’església de Betlem de Barcelona.

A la mort del seu parent Llorenç de Rocabertí i de Darnius, baró de Sant Llorenç de la Muga, sense descendència (1562), li fou adjudicada aquesta baronia que havia estat separada de la branca vescomtal el 1483.

Rocabertí i de Pròixida, Guillem Hug de

7 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1428)

Nét de Guillem Galceran de Rocabertí i de Serrallonga.

Vengué la senyoria de Reiners el 1420. Lluità a Sardenya contra el vescomte de Narbona, jutge d’Arborea.

Fou pare de Bernat Hug, de Pere i de Dalmau de Rocabertí i d’Erill.

Rocabertí i de Palau, Dalmau VI de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1304)

Vescomte de Rocabertí (1280-1304). Fill i successor del vescomte Jofre III de Rocabertí.

El 1249 es casà amb Ermessenda de Navata, hereva de les baronies de Navata i Calabuig i de part de la senyoria de Peralada. Essent vidu, es tornà a casar (1261), primer amb Blanca (o Constança?), filla del vescomte de Fenollet, i més tard, vidu de nou, amb Guillema de Cervelló.

Col·laborà amb el seu pare en l’afer de les permutes de Torroella de Montgrí (1269 i 1272) i en la militància circumstancial a les files de la noblesa alçada contra Jaume I (1274-75), mal pas que li valgué l’enderrocament del castell de Calabuig per obra de Jaume I. Dalmau fou el qui signà l’aliança amb els nobles (Àger, 1274) i el qui féu la pau amb el monarca (Roses, 1275).

En un document del 1274 el comte Hug V d’Empúries li prometé de no posar cap impediment que els seus vassalls anessin als mercats i les fires de Peralada.

Participà amb 150 homes propis a l’expedició a Sicília (1282). Unes diferències amb el comte Ponç V d’Empúries foren aviat oblidades, amb la mediació del rei, davant la gran invasió francesa del 1285, que afectà de ple els dominis de Dalmau VI -crema de Peralada-, a qui correspongué la defensa de la frontera pel sector de la Jonquera, vila que era del seu domini.

Després d’assistir a la coronació d’Alfons II a Saragossa (1286), es convertí en gran guardià de la frontera contra repetides incursions franceses i comprà per 32.480 sous el castell de Llagostera al rei.

A les acaballes de la seva vida formà un bàndol amb els Cardona i el comte de Pallars contra els comtes d’Urgell i d’Empúries i els Montcada. Per les possessions que tenia al Rosselló reté vassallatge a Jaume II el 1302.

Tingué diversos fills, entre els quals es destaquen Jofre IV, Guerau de Rocabertí i Desfar i Dalmau de Rocabertí -que heretaren respectivament el vescomtat de Rocabertí i les baronies de Navata i de Sant Llorenç de la Muga-, Pere de Rocabertí, que fou bisbe de Girona (1318-24), i Guillem de Rocabertí i Desfar, que fou arquebisbe de Tarragona (1309-15).

Rocabertí i de Pacs, Francesc Jofre I de

5 Respostes

(Catalunya, segle XVI – 1634)

Vescomte de Rocabertí (1592-1634). Rebé el títol de comte de Peralada i de Vallfogona. Fill de Francesc Dalmau I de Rocabertí i de Sarriera.

El 1615 es casà amb Magdalena Safortesa.

En morir, el vescomtat passà successivament als seus fills Francesc Dalmau II i, quan aquest entrà en religió, a Ramon Dalmau I de Rocabertí i de Safortesa.

Rocabertí i de Montcada, Jofre VII de

1 Resposta

(Catalunya, vers 1420 – Peralada, Alt Empordà, 1479)

Vescomte de Rocabertí (1454-79). Fill i successor del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí i Ferrandis d’Híxar.

Assistí a les corts de Perpinyà del 1449 i de Barcelona de 1454-55, i atorgà un privilegi als homes de Bellcaire (1454).

Hagué de defensar Peralada i Roses d’un atac del sacramental de Castelló d’Empúries (1456) i, a instàncies de la generalitat, comandà la infanteria de l’exèrcit del Principat que, sota el comandament suprem del vescomte Bernat (V) de Cabrera, comte de Mòdica, el 1461 ocupà Fraga i obligà Joan II a alliberar el príncep Carles de Viana i a signar les capitulacions de Vilafranca.

En esclatar la guerra civil, malgrat l’actitud reialista dels seus parents, els Rocabertí de Cabrenys, Jofre VII se sumà amb divuit cavallers armats per ell al setge de la força de Girona (juny de 1462); entre els assetjats hi havia el seu cosí Pere de Rocabertí i d’Erill, el seu germà Martí Joan i el seu cunyat Guillem Ramon de Castre-Pinós, vescomte d’Évol.

A l’agost de 1462, amb 2.000 homes, mirà de barrar el pas a les tropes franceses -7.000 homes- que, dirigides pel comte Gastó IV de Foix, forçaren els passos del Pertús i Panissars i obligaren a alçar el setge de la Força Vella.

Arran de la invasió francesa, de l’acció dels pagesos de Verntallat i de l’organització de les forces reialistes, s’obrí un front a l’Empordà; la capitania general de l’exèrcit de la generalitat en aquesta zona correspongué aleshores a Bernat Gilabert (II) de Cruïlles, baró de Cruïlles i de Peratallada, secundat per Jofre VII, Francesc de Pinós i Guerau Alemany de Cervelló com a caps de la cavalleria.

Malgrat ésser més un militar que un polític, la seva adhesió a la causa de la generalitat fou compensada amb el nomenament de membre del Consell del Principat; com a tal jurà fidelitat a Enric IV de Castella, senyor del Principat de Catalunya (setembre de 1462), i assistí a Barcelona (gener de 1464) a la cerimònia de recepció del conestable Pere de Portugal.

De retorn a l’Empordà i com a responsable de les operacions militars al nord del Fluvià, atacà amb el capità portuguès João da Silva el castell de Palau-saverdera (abril de 1464), força reialista que defensaren amb èxit dos cunyats de Jofre VII i socorregueren un oncle del vescomte, Jofre el Vell, que morí en l’acció, i un cosí i rival seu, Pere de Rocabertí i d’Erill, baró de Sant Mori, capità general dels reialistes de l’Empordà.

Cridat al front de l’oest (febrer de 1465) juntament amb el baró de Cruïlles, caigué presoner dels homes de l’aragonès Fernando de Rebolledo a la batalla de Calaf, on dirigia el gros de l’exèrcit català sota el comandament immediat de Pere de Portugal. A les files contràries combatia aquella jornada el seu parent Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill.

Durant el captiveri subsegüent, la seva muller, Joana de Castre-Pinós, i el seu germà, Dalmau Climent, abat de Bellcaire, administraren el vescomtat i servaren obediència a la generalitat. Quan el 1471 les forces de Joan II que assetjaven Peralada posaren la vila en situació de capitular, els seus habitants posaren com a primera condició la llibertat de llur vescomte, que fou acceptada.

Tornat a l’obediència de Joan II, del 1473 al 1476 hagué de defensar el vescomtat de repetides incursions dels francesos, que arribaren a ocupar temporalment Sant Llorenç de la Muga (1475-76).

Assistí a Girona a un parlament dels nobles empordanesos afectats per les ràtzies franceses (1476) i a algunes de les sessions de la cort de Barcelona del 1477; era aleshores un baró mig arruïnat i una figura politico-militar de segona categoria. Per aquell temps projectava el matrimoni del seu hereu Felip Dalmau, que havia associat al govern del vescomtat, amb la rica pubilla Anna de Cabrera.

Fallida aquesta temptativa de casament per oposició de Joan II i mig arruïnades les possessions familiars a causa de la guerra civil, els Rocabertí estrenyeren files per reconciliar-se i refer-se tot passant per damunt dels greuges mutus, de les desavinences i àdhuc dels morts familiars de la contesa. Símbol de l’entesa familiar fou el prometatge de l’hereu vescomtal, Felip Dalmau, amb Elisabet de Rocabertí, filla de Pere de Rocabertí, baró de Sant Mori, rival de Jofre VII durant la guerra civil.

Rocabertí i de Montcada, Felip Dalmau I de

11 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1392)

Vescomte de Rocabertí (1342-92). Fill i successor del vescomte Jofre V de Rocabertí i de Serrallonga.

Tingué una participació destacada en la guerra dels Dos Peres, tant en els aspectes militars com en els diplomàtics.

Després de lluitar el 1357, el 1361 anà a Castella amb el vescomte Bernat (II) de Cabrera i el baró Gilabert (VI) de Cruïlles per signar una pau que resultà efímera; es distingí tot seguit combatent a Aragó (Caranyena, 1363) i al País Valencià (Aiora, 1364) i assistint a la signatura de la pau de Sos amb Navarra (1364).

L’ajusticiament del gran privat Bernat (II) de Cabrera (1364), amb el qual l’unia una gran amistat (junts havien lluitat contra els comtes Ramon Berenguer I d’Empúries, Pere II d’Urgell i Hug II de Cardona el 1358), l’allunyà un temps del sobirà, amb el qual no es reconcilià fins el 1366, quan, juntament amb el vescomte Roger Bernat IV de Castellbò, defensà el Rosselló contra el desposseït Jaume III de Mallorca.

Després d’una estada a Castella (1366-67) combatent a les files d’Enric, comte de Trastàmara, tornà a Catalunya per unir-se al seguici de l’infant Joan, duc de Girona, del qual esdevindria camarlenc (1371) i el qual serviria en missions diplomàtiques, com l’anada a Salses (1373) per rebre Mata d’Armanyac, futura muller del duc.

El 1374 hagué de defensar de nou la frontera i les terres gironines d’una invasió de mercenaris al servei de Jaume de Mallorca.

Pere el Cerimoniós el nomenà vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria, el 1379, però no fou fins a l’estiu del 1381 que es desplaçà a la Grècia catalana, on rebé la submissió dels caps almogàvers, signà un conveni de pau amb el venecià Nerio Acciaiuoli, senyor de Corint, i estrenyé els vincles amb els venecians de Negrepont (Eubea), l’emperador bizantí Joan V i Juan Fernández de Heredia, gran mestre de l’Hospital, que l’ajudà a allunyar el perill de les Companyies Navarreses.

De retorn a Catalunya, amb cinc galeres alliberà la reina Maria I de Sicília, assetjada al castell d’Agosta per les forces del noble sicilià Artal d’Alagó.

En el conflicte entre Pere III el Cerimoniós i el duc Joan es decantà a favor d’aquest, motiu pel qual el sobirà el destituí dels seus càrrecs (1385) i li confiscà els dominis (1386), però la prompta mort del rei (1387) canvià la seva sort. Aleshores Felip Dalmau I esdevingué privat de Joan I i recuperà el càrrec de vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria, on envià un procurador.

El bienni 1389-90, en unió del seu veí, el vescomte d’Illa-Canet, defensà el Rosselló, l’Empordà i la ciutat de Girona de les escomeses dels mercenaris del comte d’Armanyac, que al·legava drets sobre el regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya.

Com un darrer servei a la corona, el 1392 s’embarcà en l’expedició de l’infant Martí que intentava retornar Sicília a l’obediència de la seva nora, la reina Maria I, però el vescomte morí en arribar a l’illa.

Sembla que cal identificar-lo amb el Dalmau de Rocabertí a qui Joan de Castellnou dedicà el Compendi… dels vicis… en los dictats del Gay Saber.

Rocabertí i de Fenollet, Jofre VI de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1403)

Vescomte de Rocabertí (1392-1403). Fill i successor del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí i de Montcada.

Després d’acompanyar el seu pare a l’expedició del 1392 a Sicília i d’heretar el vescomtat, fou conseller i camarlenc de Joan I, càrrecs que mantingué sota el seu successor Martí I; tingué un paper destacat en la defensa de Puigcerdà, Cervera, Tàrrega i Balaguer (1396-97) contra les tropes del pretendent, el comte Mateu I de Foix.

Serví després a Mallorca (1397) i el 1398, arran d’un atac pirata a Torreblanca, al País Valencià, dirigí com a almirall una expedició de càstig, a la qual Benet XIII donà el caràcter de croada i en la qual participaren naus valencianes i mallorquines.

Sortits del port Fangós, els expedicionaris saquejaren la meitat de Tedel·lis (actual Dellys), al reialme de Tilimsen, però una tempesta els desféu l’estol.

Rocabertí i de Dameto, Antoni de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIX – Peralada, Alt Empordà, segle XIX)

Noble. Visqué molts anys a París,

El 1880 s’instal·là a Peralada, on féu restaurar el castell familiar. Hi reuní una biblioteca de 13.000 volums.

També fundà al poble una escola per a l’ensenyament d’oficis, arts plàstiques i música, així com un teatre.

Rocabertí i de Cruïlles, Martí Joan de

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1465)

Fill del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí i Ferrandis d’Híxar.

Fou l’iniciador de la línia dels barons de Verges. Milità al bàndol de Joan II a la guerra civil. Morí al setge de la Bisbal.

Fou el pare d’Onofre de Rocabertí i de Joan de Rocabertí i de Cruïlles (Catalunya, segle XV – 1510)  Heretà del seu pare la baronia de Verges. Fou el darrer d’aquesta línia.