(Catalunya, segle XV)
Fill de Jofre VII de Rocabertí i de Montcada i de Joana de So i de Castro.
Era molt jove durant la guerra contra Joan II, en la qual tant patí el seu pare. Aquest morí el 1479 i li deixà la senyoria de Sant Llorenç de la Muga, mentre el vescomtat de Rocabertí corresponia al seu germà gran Felip Dalmau II.
Sembla que entrà en religió i deixà la senyoria a un altre germà, Guillem Ramon de Rocabertí i de Castre-Pinós, que també seguiria el seu exemple de fer-se religiós.
(Catalunya, segle XV – gener 1483)
Fill gran de Martí Joan de Rocabertí i de Cruïlles. Era un infant a la mort del seu pare defensant la Bisbal (1465).
Encara era menor el 1471, en ser alliberat el seu oncle Jofre VII de Rocabertí i de Montcada, vescomte de Rocabertí. En aquesta ocasió li fou explícitament reconeguda la baronia de Verges, a més de la de Vinçà (1472). El seu oncle i el seu cosí pladejaren per Verges sense resultat.
Tutor seu fou el parent Dalmau de Rocabertí i d’Erill, baró de Cabrenys. En morir aquest exercí la tutoria un germà del difunt Dalmau, el famós Pere, baró de Sant Morí i de Maella.
Morí sense fills, essent ben jove. Verges i Vinçà passaren al seu germà Joan de Rocabertí i de Cruïlles.
(Catalunya, segle XVII)
Noble i militar.
Destacà a la guerra contra França al Rosselló. Tenia el grau de mestre de camp. Al front d’un terç de 1.000 homes marxà, el 1639, a reforçar el setge de Salses, finit amb l’expugnació de la vila i el famós castell.
Fou nomenat governador del fort de Montjuïc. El 19 de gener de 1641, dos dies abans de la batalla de Montjuïc, desertà i es passà a l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, que seria derrotat a l’esmentada batalla.
Des d’aleshores seguí la causa de Felip IV a la guerra dels Segadors. La Generalitat oferí 1.000 lliures per la seva captura i 500 per la seva mort, com a enemic de la pàtria. També fou condemnat a inhabilitació de càrrecs, si bé en rebel·lia perquè mai no fou capturat.
Era cavaller de l’orde d’Alcántara. Finida la guerra seria batlle general del Principat.
(Catalunya, segle XV – 1464)
Fill de Jofre VI i de Violant d’Híxar. Era germà del vescomte Dalmau VIII i oncle de Jofre VII de Rocabertí.
El 1462, en esclatar la guerra contra Joan II, fou reialista com la majoria dels familiars i s’oposà així al seu nebot el vescomte.
Morí tractant d’auxiliar el castell de Palau-Savardera, assetjat precisament per Jofre VII.
(Catalunya, segle XIII – 1282)
Vescomte de Rocabertí. Fill i successor del vescomte Dalmau V o d’un presumpte vescomte Hug Jofre (I).
Com a servidor fidel de Jaume I, participà en la conquesta de Mallorca (1229), en les vistes de Sòria (1256), en la campanya de Múrcia (1266) i en un viatge reial a Occitània (1272),
Malgrat militar per un moment en les files de la noblesa alçada contra el monarca el 1274, es reconcilià aviat amb el rei i formà part del tribunal creat per arranjar les diferències entre Jaume I i els nobles.
Tret d’un moment de tibantor el 1242, estigué en bones relacions amb el seu veí el comte Ponç IV d’Empúries, que volgué encomanar-li la restauració de l’antiga vila d’Empúries (1248).
L’any 1249 convingué amb Arnau Desfar o de Navata, senyor de Peralada, el matrimoni dels respectius fills, Ermessenda i Dalmau VI de Rocabertí i de Palau; i el 1256 rebé del seu consogre tots els drets dominicals que Arnau Desfar tenia sobre la vila de Peralada; esdevingué així el noble empordanès més poderós després del comte d’Empúries. Com a senyor de Peralada, rebé de Jaume I autorització per a celebrar fires i mercats en aquesta localitat.
Per fer un servei a la corona i engrandir el propi vescomtat encarregà al seu fill Dalmau que pactés amb Sança de Santaeugènia la permuta de la baronia de Vilademuls pel castell, vila i senyoria de Torroella de Montgrí a l’infant Pere i rebia en canvi Vilademuls, Sant Llorenç de la Muga i la força de Bassegoda.
Es casà amb Constança de Palau, germana del vescomte de Bas.
(Catalunya, segle XII – Úbeda, Andalusia, 1212)
Vescomte de Rocabertí (1181-1212). Fill i successor del vescomte Dalmau IV de Rocabertí.
En virtut d’un testament atorgat per Ramon de Peralada l’any 1176 rebé un seguit de masos i alous d’aquest.
Fidel vassall dels reis Alfons I i Pere, lluità contra els sarraïns i morí combatent a la batalla de Las Navas de Tolosa.
La seva cort, a l’igual que la del seu pare, fou lloada pels trobadors.
(Catalunya, segle XII – 1166)
Vescomte de Rocabertí (1138-66). Fill i successor del vescomte Dalmau III. Amb ell comença la línia segura dels vescomtes de Rocabertí.
Guerrejà sovint contra el seu veí el comte Ponç II d’Empúries; abans del 1138, en aliança amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, i vers el 1147, juntament amb el comte Gausfred III de Rosselló, amb qui signà un conveni d’ajuda militar l’any 1147 i un altre, de data desconeguda, en virtut del qual ajudaria el rossellonès en la guerra de Requesens, segurament amb el comte d’Empúries.
Es casà amb Ermessenda de Vilademuls.
El seu fill i successor seria Dalmau IV de Rocabertí (Catalunya, segle XII – 1181) Vescomte de Rocabertí. Es casà amb Arnaua de Castellet i foren els pares de Ramon i del vescomte Jofre II de Rocabertí.
També fou filla seva Ermessenda de Rocabertí (Catalunya, segle XII) Es casà, a mitjan segle XII, amb el comte Sanç de Rosselló, germà del rei Alfons I. Degué morir aviat, ja que consta que Sanç es tornà a mullerar.
(Catalunya, segle XVII – 1728)
Fill de Ramon de Rocafull-Puixmarín i d’Elisenda (I) de Rocabertí i de Safortesa. Òlim de Rocafull-Puixmarín i de Rocabertí.
Comte de Santa Maria de Formiguera i cavaller de Calatrava. Obtingué la grandesa d’Espanya annexa al comtat de Peralada el 1703.
Mort sense fills, l’herència passà al seu cosí segon Joan Antoni de Boixadors-Pacs i de Pinós i als seus descendents els Dameto, cognomenats tots ells de Rocabertí.
(Catalunya, segle XV – 1497)
Fill i hereu de Dalmau de Rocabertí i d’Erill, senyor de Cabrenys, i de Beatriu de Cervelló.
El 1462, com el seu pare, prengué les armes a favor de Joan II. També com ell, i en data desconeguda, caigué presoner dels homes de l’abat de Ripoll. El 1469 ja havia estat alliberat en algun bescanvi i procurava que el seu pare es beneficiés d’un altre.
A la mort de Dalmau (vers 1478), n’heretà la senyoria de Cabrenys. A causa de l’ocupació francesa, no gaudí de la totalitat de les seves possessions fins al 1493.
Era casat amb Elionor de Montcada, i foren pares de Pere, baró de Cabrenys.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Fill de Guerau de Rocabertí.
Amb el seu germà Guillem Hug fou un dels nobles que protestaren, el 1410, per la reunió a Barcelona del parlament català, que en principi havia de fer-se a Montblanc.
A la mort del seu pare (1419) heretà de fet la senyoria de Cabrenys, aleshores segrestada per deutes. Administrà la baronia durant la minoritat del seu nebot Dalmau i també durant les seves absències. Perdé probablement la propietat de Cabrenys a causa del segrest.
Figura documentat a les Corts de 1454 i 1458.
Sembla que no deixà fills.
