(Catalunya, segle XVII – 1728)
Fill de Ramon de Rocafull-Puixmarín i d’Elisenda (I) de Rocabertí i de Safortesa. Òlim de Rocafull-Puixmarín i de Rocabertí.
Comte de Santa Maria de Formiguera i cavaller de Calatrava. Obtingué la grandesa d’Espanya annexa al comtat de Peralada el 1703.
Mort sense fills, l’herència passà al seu cosí segon Joan Antoni de Boixadors-Pacs i de Pinós i als seus descendents els Dameto, cognomenats tots ells de Rocabertí.
(Catalunya, segle XV – 1497)
Fill i hereu de Dalmau de Rocabertí i d’Erill, senyor de Cabrenys, i de Beatriu de Cervelló.
El 1462, com el seu pare, prengué les armes a favor de Joan II. També com ell, i en data desconeguda, caigué presoner dels homes de l’abat de Ripoll. El 1469 ja havia estat alliberat en algun bescanvi i procurava que el seu pare es beneficiés d’un altre.
A la mort de Dalmau (vers 1478), n’heretà la senyoria de Cabrenys. A causa de l’ocupació francesa, no gaudí de la totalitat de les seves possessions fins al 1493.
Era casat amb Elionor de Montcada, i foren pares de Pere, baró de Cabrenys.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Fill de Guerau de Rocabertí.
Amb el seu germà Guillem Hug fou un dels nobles que protestaren, el 1410, per la reunió a Barcelona del parlament català, que en principi havia de fer-se a Montblanc.
A la mort del seu pare (1419) heretà de fet la senyoria de Cabrenys, aleshores segrestada per deutes. Administrà la baronia durant la minoritat del seu nebot Dalmau i també durant les seves absències. Perdé probablement la propietat de Cabrenys a causa del segrest.
Figura documentat a les Corts de 1454 i 1458.
Sembla que no deixà fills.
(Catalunya, segle XIV – 1419)
Senyor de Cabrenys. Era fill de Guillem Galceran de Rocabertí i de la sarda Maria d’Arbòrea, i cosí del vescomte Felip Dalmau I. A la mort del seu pare (1381) en fou hereu.
Es casà amb Joana de Pròixida. Participà a l’expedició a Sicília de 1392. Cedí al fill Guillem Hug la senyoria vallespinesa de Reiners (1410).
El 1411 cometé algunes arbitrarietats que feren alçar contra ell el sometent de Girona i intervingué el Parlament de Catalunya per apaivagar la qüestió.
Tingué grans dificultats econòmiques. Almenys en 1415-16 i el 1419 era empresonat a Barcelona. Pel temps de la seva mort li era segrestada la baronia de Cabrenys a causa dels seus deutes.
Fou succeït pel seu fill Guillem Hug. Un fill seu fou Guerau, que anys a venir administraria durant alguns períodes la baronia de Cabrenys.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Tercer fill de Dalmau VI de Rocabertí. És incert si la seva mare fou Ermessenda de Navata o Constança de Seixac, primera i segona mullers, respectivament, del seu pare.
A la mort d’aquest (1304) el títol de vescomte fou per al seu germà gran Jofre IV, i la senyoria de Navata per al germà segon Guerau, mentre ell rebé la senyoria de Sant Llorenç de la Muga.
Sembla que morí sense fills, i fou heretat per un germà anomenat Ponç de Rocabertí (Catalunya, segle XIII – segle XIV) És un personatge poc conegut, Sembla que heretà del seu pare, mort el 1304, la petita possessió de Salses. Se la vengué a Pere de Cornellà. Heretà del germà Dalmau Sant Llorenç de la Muga, possessió que havia de tornar tanmateix al tronc vescomtal de la família.
(Catalunya, segle XII – Palma de Mallorca, 1229)
Vescomte de Rocabertí. Fill i successor del vescomte Jofre (II).
En convinença signada el 1214, Arnau Desfar, senyor de Peralada i de Navata, es declarà feudatari seu. Al seu torn Dalmau (V) li cedí una part de les rendes de Peralada, com a feu (1227).
Fidel vassall de Jaume I, participà, a les ordres del comte Hug IV d’Empúries, potser oncle seu, en l’expedició a Mallorca; segons la crònica dita de Bernat Boades hi contribuí amb 20 cavallers i 100 peons i morí durant el setge de la capital.
(Catalunya, segle XI – abans 1131)
(o Dalmau Berenguer de Carmençó) Vescomte de Rocabertí. Fill d’Arsenda i de Berenguer d’Empúries o Berenguer Renard de Carmençó i nét de Ponç I d’Empúries.
Documentat entre el 1099 i el 1123 com a senyor de Carmençó i de Ceret (pel comte Bernat I de Cerdanya) (vers el 1010), i segurament també ho era de Peralada.
Posseïa el castell d’Ordal (Llers) pel comte Bernat II de Besalú. Sembla que participà en l’expedició de Ramon Berenguer III a Mallorca.
A la seva mort n’heretaren les senyories els seus fills Berenguer Renard de Peralada i Jofre de Ceret.
(Catalunya, segle X – segle XI)
Possible fill de Dalmau I i germà d’un Guerau de Velleig, junt amb el qual signen un document gironí del 1015.
Per bé que no és segur, és molt probable que aquest sigui el vescomte Dalmau de Peralada documentat entre el 1010 i el 1017 com a col·laborador del comte Ramon Borrell de Barcelona.
Menys segur, però també probable, és que aquest Dalmau sigui pare d’un vescomte anomenat Guillem de Rocabertí (Catalunya, segle X – segle XI) Vescomte de Peralada. Seria casat amb Bonadona, probablement la vicecomitissa de Roccabirtini que és documentada com a vídua vers 1050-60. Fill i successor seu seria un Ramon Guillem que s’anomena vicecomes de Virgines el 1078 i vicecomes de Rocaberti el 1086 i que devia ésser vescomte de Peralada i senyor de Palau-saverdera.
(Catalunya, segle XIV)
Fill de Felip Dalmau I de Rocabertí i d’Esclaramonda de Fenollet.
El seu pare, durant l’estada a Grècia, el prometé amb la petita Maria, pubilla de Lluís Frederic, comte de Salona, i d’Helena Cantacuzè. Aquesta dama, en vista que el prometatge no era complert, prometé la filla amb Mateu de Montcada, de la branca siciliana d’aquell llinatge. En saber-ho, el rei Joan I protestà en una lletra adreçada a Helena (1387), on defensava encara el compromís amb Bernat Hug, que era aleshores coper del monarca.
Cap dels dos projectes matrimonials no havia de prosperar, en tot cas, ja que Maria Frederic moria captiva dels turcs abans de poder casar-se.
(Catalunya, segle XV)
Baró de Sant Mori i de Maella. Fill de Pere de Rocabertí, el famós capità de Joan II, i de Caterina d’Ortafà, noble dama rossellonesa.
A la mort del seu pare, esdevinguda devers el 1490, n’heretà les baronies esmentades.
El 1485 s’havia casat amb Cecília d’Hostalric.
Dades dels Països Catalans 