Cala i platja, al sector occidental de la badia de Palma, a ponent de la punta de sa Torre Nova. Davant hi ha l’illa de sa Porrassa.
Entre la platja i les salines des Salobrar hi ha una important urbanització turística.
(Valldemossa, Mallorca Tramuntana)
Antic hostal, a la carretera de Deià, damunt el caló de s’Estaca.
(Mallorca, 1921 – 1962)
Revista mensual. Fundada per Gaspar Munar. Portaveu del santuari de Lluc, en foren precedents “Guia de Lluch” (1884, cinc números) i “Lluch” (1908-10, vint-i-cinc números).
Publicació bilingüe, prengué un to cultural que assolí la seva millor època vers els anys 1930. Amb la guerra civil i la postguerra minvaren força el seu to i la seva qualitat, que tardà més de vint anys a recobrar.
El 1962, sota l’impuls de Cristòfor Veny, es transformà en “Lluc”, de capçalera en català, i intentà una nova orientació. Aviat li sortiren entrebancs i dificultats, fins que a mitjan 1963 el bisbe Enciso, en exigir la dimissió de Veny, n’ofegà les possibilitats, i el 1968, superades aquestes circumstàncies, tornà sota la direcció de Veny,
(o es Carrer) Poble, situat prop de la costa, al nord de la vila. Resten tres de les cinc torres de defensa que tenia ja el segle XVI.
L’església (la Mare de Déu dels Desemparats) té un campanar d’espadanya.
Ha estat un lloc molt estimat per la seva bellesa; hi tingué una casa Sebastià Junyer i Vidal.
(Escorca, Mallorca Tramuntana)
Santuari (525 m alt) de la Mare de Déu de Lluc, situat en un replà de la serra de Tramuntana.
Deixant de banda la llegenda de la meravellosa troballa del monjo i el pastor, el seu origen es remunta a mitjan segle XIII. La primitiva i humil església aviat atragué un gran nombre de pelegrins, i el senyor del lloc, Bernat Sacoma, cedí, el 1322, tota la terra necessària per a fer-hi un alberg o una porxada per a utilitat dels pelegrins.
El 1343 Pere III el Cerimoniós féu convertir la vella casa de l’alqueria de Lluc en habitació d’un sacerdot i d’un donat. Més endavant s’eixamplà l’església primitiva, i a la fi del segle XIV l’aspre camí de Caimari a Lluc fou embellit amb set monuments als Set Goigs de Nostra Senyora.
A mitjan segle XV era obrer del santuari Tomàs Tomàs, el qual es proposà d’augmentar-ne al màxim el prestigi. Sol·licità que la parròquia, fins aleshores radicada a la solitària església de Sant Pere d’Escorca, fos traslladada a Lluc, i ho aconseguí, i fundà una col·legiata (comprà l’alqueria per dotar-la), que fou aprovada per Calixt III el 1456. Era formada per membres del clericat secular mallorquí, els quals havien de viure en comunitat sota l’obediència a un prior, i s’anomenaren canonges de la regla de sant Pere. Amb aquesta institució, el santuari prengué una gran volada.
El prior Gabriel Vaquer redactà, el 1531, uns nous estatuts, que foren aprovats per Climent VII, i fundà l’Escolania dels Nins Blauets perquè cantessin cada dia la missa matinal; en aquesta època fou fundada també la confraria de la Mare de Déu de Lluc, que s’estengué per tots els pobles de Mallorca i per les illes de Menorca i d’Eivissa i arribà a establir-se a l’església del Pilar de València.
El 1622 s’inicià l’església actual, projectada per Jaume Blanquer, que no fou enllestida fins el 1684. El 1685 el militar Pere Antoni Ferragut féu donació al santuari de dues possessions pròximes (Menut i Binifaldó).
El santuari arribà a l’apogeu el 1884, quan el bisbe Mateu Jaume, en nom de Lleó XIII, coronà la imatge davant 12.000 persones i la Mare de Déu de Lluc fou proclamada reina i patrona de Mallorca. El 1891 els antics col·legials foren substituïts pels pares missioners dels Sagrats Cors, els quals, des d’aleshores, han procurat constantment la millora del santuari.
El 1897 foren expropiats per l’estat els béns del santuari, que foren tornats, en part, el 1903 i el 1922. El 1939 fou restaurada la confraria de la Mare de Déu, que havia decaigut des del començament del segle XIX.
La imatge de la Mare de Déu, dreta, amb el nen als braços, és obra dels segles XIV-XV (és esmentada el 1417); té una alçada de 61 cm, i és de pedra fina; des de sempre té el color negre. Fou restaurada a la fi del segle XIX.
Enllaç web: Santuari de Lluc
(Mallorca, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial, confirmada i concedida (1634) amb plena jurisdicció a Miquel Lluís Ballester de Togores i de Sales, primer comte d’Aiamans, que els seus avantpassats posseïen des de la conquesta de Mallorca.
Seguí les vicissituds del comtat d’Aiamans.
(Mallorca)
Nom popular del municipi de Lloret de Vistalegre.
(Lloret de Vistalegre, Mallorca Pla)
Antiga alqueria islàmica, situada al sud del nucli urbà.
cala Llonga (Maó, Menorca) Cala de la riba nord del port de Maó, davant el nucli des Castell. Ha estat urbanitzada modernament.
cala Llonga (Santa Eulària del Riu, Eivissa) Cala de la costa oriental de l’illa, que tanca, pel sud, el cap des Llibrell.
cala Llonga (Santanyí, Mallorca Migjorn) Cala de la costa meridional, una de les tres que engloba el nucli turístic de Cala d’Or. El segle XVIII hi fou bastit un fortí.
Poble, situat a l’oest de la vila, al camí de ses Salines. Es formà a partir del segle XVII per la parcel·lació d’una antiga alqueria.
El 1789 tenia 40 cases i un petit oratori (Santa Maria), que es convertí en vicaria in capite el 1934. El 1955 s’hi inicià la construcció d’una nova església.
La cala Llombards es troba a la costa, a ponent del port de Santanyí, a la desembocadura del torrent de son Morlà.
Dades dels Països Catalans 