(Sant Joan les Fonts, Garrotxa)

Antic priorat benedictí, filial de Sant Víctor de Marsella, situat al poble. L’església o esglésies de Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel existien des del 958, que foren consagrades i es devien trobar molt properes; la de Sant Esteve i la de Sant Joan es refongueren en una de sola, amb els dos titulars; el 1079 fou donada pels vescomtes de Besalú, Udalard Bernat de Milany i la seva muller Ermessenda, a Sant Víctor de Marsella, perquè hi edifiqués un priorat.

Fou dotat amb cinc esglésies parroquials veïnes -Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts (dites també de les Fonts Superiores per a distingir-les de les de Sant Joan, a les quals els documents diuen les Fonts Inferiores)- i moltes donacions per la contrada.

El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació a Marsella els anys 1106 i 1127 i consagraren la nova església del monestir el 1117.

Fou un priorat de pocs monjos: cinc als primers segles i dos al segle XIV. Depengué de Marsella fins el 1424; després fou encomanat a Sant Pere de Besalú, i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Camprodon. Al segle XV ja no tenia comunitat i la parròquia adscrita al priorat era regida per un vicari perpetu.

Resta la gran església romànica, de tres naus, la central amb volta apuntada i les laterals de quart de cercle i una baixa portalada. El 1725 fou destruït un dels tres absis per ampliar la rectoria; també perdé el primitiu campanar romànic (l’actual és de 1791-92).

Després del 1939 fou restaurada, però gairebé no té culte des que perdé la parroquialitat del lloc.

Procedeix del priorat una majestat romànica, ara al Museu Diocesà de Girona. Conserva encara una gran pica baptismal romànica, amb relleus, signada amb les lletres MNA.

(Montagut i Oix, Garrotxa)

(o d’Aguges, o d’Uja)  Antic monestir benedictí i més tard parròquia de l’antic municipi d’Oix, situat al fons d’una vall, a l’origen del Llierca.

El fundà vers el 859 l’abat Racimir, procedent de Santa Maria d’Arles, del Vallespir. El 872 el rei Carles el Calb li concedí un privilegi en el qual li reconeixia la propietat del territori comprès a les valls de Sadernes, d’Aguja i de Riu, fins al forat de Treu i les cingleres de Gitarriu, i també la possessió de l’església de Sant Llorenç del Mont, a Sous, on es traslladà poc després la comunitat. El 899 el primitiu patrimoni monàstic ja s’havia dividit entre el bisbat de Girona i el monestir de Sant Llorenç del Mont.

L’església, romànica, d’una nau, amb alguns afegitons tardans, es convertí en parròquia rural, de la qual depenia Sant Feliu del Riu i un santuari, per la tradició de la vinguda ací de sant Aniol, des del Vallespir, per fer-hi penitència. Sant Aniol guaria el mal d’ulls amb l’aigua de la veïna cova de l’Abat.

Ara el lloc és pràcticament abandonat i la parròquia és un annex de Santa Cecília de Sadernes. Hom hi celebra el tradicional aplec de Sant Aniol, que descriu M. Vayreda en La punyalada.

(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1642)

Santuari de la Mare de Déu de la Salut, situat en un replà de la gran cinglera, continuada més enllà del coll de Condreu per la cinglera del Far, que limita per l’est l’altiplà de Collsacabra i que domina la vall d’Hostoles.

Fou fundat el 1642 per Joan Carbonés, que col·locà una imatge mariana en una balma de la roca d’en Claperols, amb el nom de la Font de la Salut. El 1643 ja fou edificat un petit edicle sota la balma, on Carbones es retirà com a ermità. Des del principi s’hi celebrà un aplec el 21 de setembre, i s’hi anava en processó per la Santa Creu de Maig.

Es feren algunes ampliacions de la capella, fins que al segle XVIII es començà l’església i l’hostal actuals, ampliats el 1832 i el 1847. El 1853 es començà el cambril i es féu una imatge nova, i el 1862 l’actual façana neoclàssica. Hom ha ampliat l’hostal i arranjat els voltants i la carretera, iniciada el 1939, a causa de la constant devoció i afluència de visitants.