(Barcelona, segle XV)
Escultor i mestre fuster.
Féu l’obra de fusta dels retaules pintats per Jaume Cirera.
Entre el 1404 i el 1440 féu alguns capitells per al claustre de la seu de Barcelona i altres obres de caràcter ornamental.
El 1424 contractà, juntament amb Francesc Janer, l’obra del cor de l’església barcelonina de Santa Maria del Mar.
(Tortosa, Baix Ebre, 1861 – Barcelona, 27 setembre 1928)
Escultor. Fou deixeble de Josep Veltri. Estudià també a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Destacà a les exposicions de Barcelona i Madrid a la primera dècada del segle XX.
Té diverses reproduccions al Museu de Tortosa.
Antoni, Joan i Vicenç Real i Vernis, eren fills de Josep Real.
Vicenç Real i Vernis (Vic, Osona 1723 – 1772) Escultor. Obres seves foren el retaule de la Immaculada (1756) de la parròquia de Centelles, el retaule major de Santa Maria de Besora (1760), el de Gombrén (1762), el de Sant Pere de Torelló i el de Llançà. Fou pare dels escultors Francesc Real i Basil (Vic, Osona, segle XVIII) i Josep Real i Basil (Vic, Osona, 1744 – 1813), els quals continuaren el taller familiar.
Antoni Real i Vernis (Vic, Osona, 1728 – 1797) Escultor. Obrà el retaule d’Alp (1764), un retaule lateral del santuari de la Gleva (1779) i el retaule major de Sant Boi de Lluçanès (1791).
Joan Real i Vernis (Vic, Osona, 1733 – 1786) Pintor. La seva obra és poc coneguda. Fou el pare del també pintor Joan Real i Puig (Vic, Osona, 1758 – 1781).
(Vic, Osona, segle XVIII – segle XX)
(o Ral) Família d’escultors i pintors. Actius principalment a la plana de Vic.
El primer membre d’aquesta família fou Josep Real i Homs (Catalunya, 1686 – 1754) Escultor. Col·laborà amb els germans Moretó en la decoració del cambril de Sant Joan de les Abadesses (1715-16). També obrà el retaule de Sant Lliborí per a l’església de la Pietat de Vic (1748). Fills seus foren Vicenç, Antoni i Joan Real i Vernis.
(Catalunya, segle XVII)
Família d’escultors. Formada per Josep Ratés i el seu fill Josep Ratés i Dalmau.
Josep Ratés (Catalunya, segle XVII) Escultor. Col·laborà amb Pere Serra al retaule major de Santa Maria del Mar i a l’execució d’una porta de marbre a la Sala de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1647). Amb Joan Aldabó col·laborà al retaule reliquiari de Sant Genís de Vilassar (1633).
Josep Ratés i Dalmau (Barcelona, segle XVII – Madrid, 1684) Escultor tallista. Amb Xoriguera i Joan Antoni Riera, és un dels introductors a la cort espanyola del barroc d’influència italiana. Resident a Madrid, es casà amb la vídua de Josep de Xuriguera i col·laborà, amb el seu fillastre Josep Simó de Xuriguera, en l’elaboració del retaule, avui desaparegut, de l’església de Montserrat, a Madrid, que havia projectat Herrera el Jove. Mort Josep Simó (1682), tingué sota la seva tutela els fills d’aquest, d’entre els quals havia de sobresortir José Benito de Churriguera.
(Catalunya, segle XIV)
Escultor.
Autor del retaule en alt relleu d’alabastre del cor de la capella de Sant Antoni del castell de Santa Pau (Garrotxa), obra signada i datada el 1340 (Barcelona, col·lecció particular).
(Castella, segle XVI – l’Espluga de Francolí ?, Conca de Barberà, segle XVI)
Pintor i escultor.
Obrà les cinquanta cadires del cor de l’església del monestir de Poblet que havien de substituir les cremades l’any 1575, i més tard, el 1580, contractà l’escultura d’un sepulcre d’alabastre amb les figures de l’enterrament de Crist per a la galilea de la mateixa església.
(Tortosa, Baix Ebre, 17 maig 1860 – Madrid, 14 desembre 1909)
Escultor. Format prop de Cerveto, Talarn i els Vallmitjana, continuà l’aprenentatge a l’Escola de Llotja. Fou pensionat a Roma (1884), on residí i treballà molt fins al 1887.
En tornar s’establí a Madrid i, protegit pel polític Cánovas, realitzà nombrosos monuments oficials, disseminats per tota la Península, Amèrica i Filipines.
Les seves escultures, complexes i agitades, són realistes, mòrbides i plenes de la melancolia modernista. És autor entre altres obres, de l’estàtua de Frederic Soler Pitarra, a Barcelona, del sepulcre de Cánovas a Madrid, i de l’estàtua de Quevedo, en aquesta mateixa ciutat.
Guanyà nombrosos premis internacionals i hagué de respondre a una gran quantitat d’encàrrecs, cosa que l’obligà a voltar-se de nombrosos col·laboradors; això restà qualitat a moltes de les seves obres.
(Olot, Garrotxa, 17 novembre 1927 – Pina de Ebro, Aragó, 22 setembre 1964)
Escultor i pintor. Format amb J.M. Brull i M. Casadevall a l’Escola de Belles Arts d’Olot i, becat, a la de Sant Jordi de Barcelona.
Féu pintures murals, de concepte simplificat, a Vilassar i a Montmeló, però aviat se centrà en l’escultura.
Participà ja a l’Exposició Nacional de Barcelona (1944) i a altres mostres, entre les quals els Salons d’Octubre. Exposà a Olot, Girona, Barcelona i Madrid.
Becat per l’Institut Francès de Barcelona residí a París, on exposà al Salon des Indépendents.
La seva obra, truncada per un accident de circulació, fou un interessant exponent d’una escultura abstracta en ferro forjat d’arrel constructivista.
(Gurb de la Plana, Osona, 1771 – Barcelona, 1854)
Escultor. Deixeble de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, per la qual fou pensionat a Roma. Posteriorment s’establí a Vic.
Conreà l’escultura de tema religiós: La Conversió de Sant Pau (seu de Vic), La Mare de Déu, per al monument de la Rodona, i els Sants Màrtirs, que decoren la part exterior de la Casa de la Ciutat, de Vic.
Dades dels Països Catalans 