(Palma de Mallorca, segle XVII)
Escriptor. Doctor en drets. Poeta en català, no es conserven les seves composicions.
Deixà inèdit l’Entremès d’es tres Juans i el poema narratiu Las fiestas que hizo… Baltasar Pardo… (1677).
(Lloseta, Mallorca, 1881 – Sóller, Mallorca, 1947)
Escriptor. Publicà el volum Records de nostra terra (1928), però la seva aportació més important és en el camp teatral, hom el pot considerar com a representant del teatre costumista de caire pagès. Amb una tècnica senzilla, però eficaç, aconseguí un èxit notable de públic que ha continuat fins pràcticament els nostres dies.
Estrenà Es metge nou (1930, publicada el 1951), la seva obra més famosa, L’amo en Sion (1932), En Tomeu de Sa Drassana (1931, publicada el mateix any), Una i oli (1934) i El pobre milionari (1935).
(Perpinyà, 1768 – 1854)
Militar i escriptor. Dedicat als estudis literaris i històrics, s’especialitzà en els referents a la llengua i literatura catalanes. Fundà la revista “Le Publicateur des Pyrénées Orientales”.
Obres seves són Catalogue biografique des évéques d’Elne, Leçons de langue espagnole, Grammaire espagnole-française i Grammaire catalane.
Fou oncle d’Antoni Puiggarí.
(València, 13 gener 1854 – 7 agost 1911)
Escriptor. Fundador i impulsor de “Lo Rat Penat”, publicà poemes renaixentistes, que aplegà a Lliris i cards.
Com a erudit, publicà, en col·laboració amb F. Martí i Grajales, Orígens del gravat en València (1883) i Estudio històrico-crítico de los poetas valencianos de los siglos XVI, XVII y XVIII (1883). Publicà també estudis sobre gramàtica i ortografia del valencià.
(Palma de Mallorca, 14 abril 1949 – )
Escriptor i crític literari. Col·laborador habitual en diaris i revistes.
Ha destacat com a assagista des de Bosc endins (1982), dietari sense datar, compendi de narrativa i reflexió, fins a títols com Vicis dels temps (1990), Annus horribilis (1993), l’estudi sobre Josep Pla L’home de l’abric (1998, premi Josep Pla) i Cuando sea rey (1999).
Ha conreat també la narrativa amb Dones que fumen (1983), Somni Delta (1987, premi Ramon Llull) i Maniobres privades (1999), i la poesia amb L’estiu madur (1985).
(València, 27 novembre 1892 – Asnières sur-Seine, Illa de França, 1 març 1967)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres, amplià estudis a Nàpols, on investigà la influència medieval catalano-aragonesa. Professor d’institut, participà en la fundació del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València.
Secretari de la Joventut Valencianista Republicana (1915); fundador del partit radical socialista a València. S’exilià a França el 1939.
Publicà les narracions Raça vençuda (1915) i Nits d’hivern (1919) i els volums poètics Les jornades (1920, amb pròleg de J.M. López-Picó), Esberles del cor (1914) i Hortolans (1967). Escriví les comèdies Lo que ningú sabia i Pantomima.
(Perpinyà, 1898 – els Banys d’Arles, Vallespir, 1966)
Metge i escriptor. Estudià a Lió, on fou degà de l’internat i cap de clínica de la facultat. De retorn a Perpinyà, fou cap de servei de l’hospital de Sant Joan.
Publicà una gran quantitat de treballs professionals. Mecenes, escriví nombrosos articles sobre artistes.
Fou conseller de cultura de l’ajuntament de Perpinyà i un dels organitzadors dels festivals Casals a Prada, sobre els quals publicà Histoire des festivals et d’une amitié.
(Palma de Mallorca, 1733 – 1785)
Escriptor. Tercer marquès de Campofranco. Fill i successor de Nicolau Pueyo i Rossinyol. Amic i company de Bonaventura Serra, mantingué correspondència, entre altres, amb Gregori Maians. El 1764 fou nomenat regidor perpetu de Palma i el 1799 ingressà a la Societat d’Amics del País.
Escriví poemes en francès (L’éloquence des Baléares restaurée, Sur l’entreprise d’Alger), en llatí, i deixà manuscrites diverses miscel·lànies.
Antoni Prats (València, segle XVII – Albaida, Vall d’Albaida, 1706) Eclesiàstic. Fou canonge de València. Publicà sermons i oracions fúnebres.
Berenguer de Prats * Veure> Berenguer Desprats (cavaller català del segle XIV).
Felicià Prats (València, segle XVI – segle XVII) Llatinista. Fou mestre a Terol i més tard a la Universitat de València. És autor del tractat Institutiones grammaticae linguae latinae (València, 1620).
Francesc Prats (Illes Balears, segle XV) Poeta i eclesiàstic. Juntament amb Bartomeu Caldentey fundà a Palma de Mallorca (vers 1480) una escola de humanistes i lul·lians que el 1485 fou traslladada a Miramar (Valldemossa). A la impremta de Miramar publicà Contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist (1487).
Francesc Prats (Illes Balears, segle XVI – 1614) Escriptor i menoret. Versificà en llengua catalana. Figurà entre els concurrents al certamen poètic de 1602 en honor de Ramon Llull.
Joan Prats (Marratxí, Mallorca, segle XVIII) Metge. Entre les seves obres destaca una topografia mèdica del seu poble natal.
Samuel Prats (Benicolet, Vall d’Albaida, 1883 – País Valencià, segle XX) Musicòleg. Deixeble de Gregori Suñol, es dedicà a la restauració de la música gregoriana. És autor de composicions religioses i d’un tractat de cant gregorià molt editat.
Forma errònia del nom de l’escriptor català Josep Melcior Prat i Solà (1781-1855).
Dades dels Països Catalans 