(Sitges, Garraf, 1914 – Jaca, Aragó, 1968)
Escriptor. Milità en el moviment catalanista i durant la guerra fou comandant de la 132 brigada d’Estat Català.
A la postguerra fou detingut, però el 1947 pogué fugir a França, on s’establí i publicà la revista “Recull” i els contes, més de caire psicològic, Dotze hores (1958).
Traduí obres d’arqueologia.
Morí d’accident.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 11 novembre 1824 – Barcelona, 1902)
Escriptor i eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic; fou beneficiat de la seva vila natal i el 1871 anà a Barcelona, on fou capellà de la Casa del Retir.
Compongué i publicà més de mil cinc-cents goigs. Col·laborà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana”, i en altres publicacions, i dirigí i redactà “Las Mercedes de María”.
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Féu investigacions a la vall de Ribes, i es guanyà la fama d’ésser el primer prehistoriador català.
Escriví, a més de diverses obres piadoses, els estudis Nyerros i Cadells (1859), Enseñas, aclaraciones y documentos pertenecientes a la historia del Principado de Cataluña, San Juan de las Abadesas y su mayor gloria el Santísimo Misteri (1859), Nostra Senyora del Remey de Grexenturri (1863), Martirologi català (1880), Manlleuencs ilustres, i a “La Revista Histórica”, La villa de Sant Feliu de Torelló.
(Arenys de Mar, Maresme, 1886 – 1961)
Escriptor i eclesiàstic. Fou un dels impulsors de la restauració del monestir de Poblet.
Alternà la història local amb narracions costumistes o llibres anecdòtics, alguns dels quals han estat molt controvertits. Entre d’altres, publicà: La tísica (1913), Fantasies (1914), Somniant (1914), Perfums d’Oda (1914), Notes inèdites del Collell (1915), El cavaller Drylleires (1916), L’aventurer Bernat Pasqual (1916), Anècdotes arenyenques (1917), Un patge de Maria Antonieta (1917), Chopín a Arenys de Mar (1921), Estampes de Poblet (1927), Siluetes de Santes Creus (1927), La decadència de Poblet (1929), etc.
Col·laborà a “La Veu de Catalunya”, a “El Correo Catalán”, a “La Hormiga de Oro” i a moltes altres publicacions.
(Girona, 1885 – 13 agost 1965)
Escriptor. Fill de Pere de Palol i Poch.
Els seus inicis foren modernistes, com ho palesen els reculls de poesia Roses (1908), Sonetos galantes (1912) i Poemes de tarda (1914), i la novel·la Camí de llum (1909).
Publicà també Llegendes d’amor i de tortura (1909), Contes d’infants, i les obres de teatre Senyoreta enigma (1922), L’enemic amor (1922) i Petites tragèdies.
Pòstumament sortiren les seves memòries Girona i jo (1972).
Fou el pare de l’arqueòleg Pere de Palol i Salellas.
Veure> Jaume Palmarola i Trulls (pintor i escriptor català, 1866-1931).
(Roses, Alt Empordà, 14 setembre 1866 – 31 gener 1931)
(o Palmerola) Pintor i escriptor. Treballà per a la marina espanyola com a oficial cartògraf.
Com a pintor fou paisatgista estimable i, com a escriptor, publicà els llibres Paisaje de España (descripció de les costes espanyoles) i Ejercicios de dibujo topográfico y de paisaje panorámico, premiada el 1919.
(Vilagrassa, Urgell, 1846 – Barcelona, després 1905)
Escriptor i periodista. Apologista catòlic, residí a Barcelona, a València -on fundà i dirgí “El Paladín”- i de nou a Barcelona, on dirigí el “Diario Catalán” (1898-1901).
Escriví moltes novel·les de costums, algunes traduïdes al francès i a l’italià. Entre altres, La perla de Barcelona (1870), El sacrificio de la vida (1878) i Aquella mujer (1900), i opuscles de caràcter religiós i apologètic, com La religión, la sociedad y el liberalismo (1869).
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1855 – Barcelona, 1929)
Periodista i escriptor. Impressor d’ofici, el 1887 es traslladà a Madrid i, després de viatjar per Europa i per Amèrica, el 1905 passà a residir a Barcelona.
Hi fundà la revista “Juventud Ilustrada” i fou redactor en cap de “Las Noticias”.
Publicà, moltes vegades amb pseudònim, obres teatrals, com Los misterios de Barcelona (1915), Lo marit de la meva dona (1921) i Geni i figura.
(Valls, Alt Camp, 27 juliol 1806 – Barcelona, 8 juliol 1862)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona, a Cervera i a Tarragona i s’ordenà el 1837.
Fundà la “Revista Católica” (1844) i publicà obres piadoses i apologètiques. Fou catedràtic als seminaris de Barcelona i Tarragona.
Bisbe de Vic (1854), inicià la reforma parroquial i la publicació del “Boletín Oficial del Obispado”.
El 1857 fou traslladat a la diòcesi de Barcelona, que substituí a Josep Domènec Costa i Borràs, i fou substituït per Pantaleó Montserrat i Navarro.
(Barcelona, 1848 – 1913)
Advocat i escriptor. Fou auxiliar a la facultat de dret de Barcelona.
Dirigí la revista “Dogma y Razón” i presidí la Joventut Catòlica de Barcelona. Fundà la biblioteca “Verdadera Ciencia Española”.
És autor de diverses obres apologètiques i traduccions.
Dades dels Països Catalans 