(Barcelona, 1921 – 1976)
Escriptor i promotor cultural. Exiliat el 1939, en tornar a Catalunya fundà l’Esbart Verdaguer.
Fou guionista de ràdio i director de teatre a la televisió. Escriví la lletra del disc sobre història de Catalunya, cantat per Guillermina Motta, i versos per al grup La Trinca.
Publicà les novel·les, entre realistes i fantàstiques, Un gran cotxe negre (1968) i Tren de matinada (1968). A més estrenà el 1967 la comèdia La innocència jeu al sofà.
Pseudònim de l’il·lustrador i guionista català Josep Lluís Martínez i Picanyol (1948-2021).
(Barcelona, 29 octubre 1824 – 29 juny 1892)
Metge frenòleg i escriptor.
Metge de l’Hospital de la Santa Creu, contribuí a la construcció del manicomi d’aquest establiment, i en fou director.
És autor de Noticia histórica de los progresos y estado actual de Botánica en las islas Baleares (1843) i de ¿Qué relaciones guardan las enfermedades mentales con las formas del cráneo? (1870).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 10 maig 1950 – )
Escriptor.
Després de ser guardonat als Jocs Florals de Marsella (1967) i de Zuric (1968), aconseguí el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), a la qual seguiren altres llibres.
També ha publicat Què va dir Andreu Nin? (1978), La Renaixença (1979), Repensar Catalunya. Una reflexió crítica (1989), etc.
(Sant Vicenç de Torelló, Osona, 1867 – Barcelona, setembre 1935)
Escriptor. Des de nou anys estudià al seminari de Vic.
Acabà la carrera eclesiàstica al seminari d’El Burgo de Osma (Sòria), d’on fou majordom i secretari d’estudis. Durant aquest temps fundà i dirigí diverses revistes, com “L’Independent” i “El Norte Catalán”, de Vic, i l'”Oxomense”, del Burgo de Osma, i començà una intensa activitat com a publicista, sempre dins un to d’integrisme exaltat.
A vint-i-sis anys fou ordenat de sacerdot, i la diputació provincial i l’ajuntament de Sòria el nomenaren director espiritual de l’hospital provincial i administrador del cementiri municipal.
El 1897 fundà a Sòria el setmanari tradicionalista-integrista “El Urbión”, que continuà a Barcelona, on ell mateix es traslladà, a partir del 1899. “El Urbión” aviat fou condemnat per diversos bisbes i pel Sant Ofici, a causa de la seva intemperància.
El 1900 el bisbe de Barcelona, Josep Morgades, prohibí, juntament amb “El Urbión”, una misteriosa Asociación Sacerdotal en Defensa de la Disciplina, promoguda per Pey-Ordeix, la qual es posà contra el bisbe, contra els jesuïtes i contra el clergat catalanista.
Pey-Ordeix, per tal de justificar-se, publicà nombrosos escrits injuriosos contra la jerarquia eclesiàstica, entre els quals cal esmentar Los errores del Cardenal Casañas en el edicto de condenación de “El Urbión” (1900) i El Cisma en España (1901), contra el bisbe de Mallorca, Campins, i el seu vicari general, Antoni M. Alcover.
El 1902 la congregació del Sant Ofici excomunicà Pey-Ordeix com a rebel a l’autoritat eclesiàstica i públic i notori cismàtic i heretge, però, per intervenció de l’agustí Manuel F. Miguélez, el decret no fou publicat, i pel juliol de 1903 Pey-Ordeix es retractà públicament dels seus errors i reprovà tot el que l’Església pogués condemnar dels seus escrits a les revistes que animava (“El Urbión”, “Suplemento”, “Nuestra Revista”, “Cosmopolita”) i als seus fullets, llibres, drames i novel·les (entre aquestes novel·les hi havia El Divorcio de la condesa,
D’acord amb les indicacions del cardenal Casañas, pel novembre de 1903 Pey-Ordeix es retirà a Montserrat, però aviat canvià d’opinió: a l’agost de 1904 demanà a Casañas que l’exonerés del ministeri sacerdotal per tal de dedicar-se a treballs científics i literaris, cosa que li fou concedida aquell mateix mes.
Per l’abril de 1905 anà a París, on es posà en contacte amb els ambients modernistes, i alhora gestionà de la Santa Seu, per tots els mitjans possibles, la dispensa del celibat eclesiàstic. No podent obtenir-la, pel gener de 1911 es casà civilment a Portvendres.
El mateix any 1911 publicà el pamflet Proceso y fin del celibato en España, inspirat en el seu cas personal, d’una gran virulència contra el papa. El 1911 escriví també l’apologia Miguel Servet, el sabio víctima de la universidad, el santo víctima de las iglesias, on reflectia igualment els seus problemes.
Fins el 1932 continuà editant diversos llibres contra els jesuïtes, com Historia crítica de San Ignacio de Loyola (1916) i Patología nacional. Jesuitas y judíos ante la República (1932). Entre altres obres de tipus religiós o literari, cal assenyalar la novel·la Sor Sicalipsis, destruïda com a pornogràfica el 1924 i reeditada el 1931.
(Terrassa, Vallès Occidental, 18 novembre 1941 – )
Escriptora.
La seva poesia, sovint amarada pel record, és alhora realista i irònica.
És autora també de diverses semblances literàries sobre escriptors i d’alguns estudis sobre Virginia Wolf i el grup de Bloomsbury.
(Borriana, Plana Baixa, 16 juliol 1902 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 maig 1956)
Escriptor i polític. Es traslladà a Barcelona, i col·laborà a “Mirador”, “La Publicitat”, “Revista de Catalunya”, etc.
Periodista brillant i escriptor inquiet, publicà obres de teatre, la novel·la Ícar, Resum de literatura rusa (1933) i el reportatge Catalunya sota la Dictadura (1930).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 10 agost 1829 – 13 gener 1855)
Tipògraf i escriptor. Nebot de Magí Pers i Ramona.
Hi fundà el “Diario de Villanueva y Geltrú” el 1850, presidí la Societat Frenològica de Vilanova.
Deixà nombrosos articles i poesies en català, una novel·la de fulletó Los misterios de Villanueva (1851) i un drama inèdit, titulat El conseller en cap (1848).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1803 – 1888)
Escriptor i frenòleg. Participà en el moviment intel·lectual renaixentista, i, juntament amb Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer, col·laborà en “La Revista de Cataluña”.
Fou fundador de la “Revista Frenológica”, i l’any 1852 publicà un Manual de Frenología.
Els seus estudis literaris, que tingueren lloc en plena època romàntica, el feren decantar cap a temes catalans (Gramàtica catalano-castellana, 1847, Bosquejo histórico sobre la lengua y literatura catalanas, 1857, amb punts de vista valuosos, i Les glòries de Catalunya, 1857).
Donà al teatre la tragèdia El rapto de Filis (1868).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1809 – 1867)
Advocat i escriptor.
Publicà Reseña histórica de la aristocracia española desde la invasión de los godos hasta 1830 (1836), Memoria sobre la organización de la milicia en Barcelona (1841) i Código social o sea eco de la moral de las naciones antiguas y modernas (1844).
Dades dels Països Catalans 