Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Romeva i Ferrer, Pau

2 Respostes

(Barcelona, 18 gener 1892 – 25 març 1968)

Pedagog, polític i escriptor. Exercí la carrera de mestre i publicà Cartipàs català (1918) i Sil·labari català (1922).

Fou un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya (1931), i en va ésser el seu únic diputat al Parlament català (1932).

Durant la guerra civil mantingué una actitud crítica contra el govern català, però mantenint-se sempre al costat de la legalitat republicana i catalana. S’exilià del 1939 al 1942.

Havia escrit a “El Matí”, “La Paraula Cristiana” i “La Nova Revista” i fou un excel·lent traductor de Chesterton al català. Publicà una Història de la indústria catalana (1952).

Romeu i Sabater, Alfons

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 9 novembre 1916 – Barcelona, 2 febrer 1997)

Escriptor. Llicenciat en dret.

Col·laborà a revistes comarcals i publicà les proses Visió lírica de Tarragona (1952) i la novel·la de caire humorístic Memòries i divagacions d’un futbolista discret (1959).

Romeu, Octavi *

Deixa un comentari

Pseudònim de l’escriptor català Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954).

Romeu, Llorenç

Deixa un comentari

(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI – Catalunya, segle XVII)

Metge i escriptor.

Escriví un Desengaño del abuso de la sangría y purga (1623), on es mostrà influït per Pere Jaume Esteve.

També escriví un Discurso probando que la célebre Iberia de los cartagineses fue Tortosa.

Romero i Pérez, Lluís

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 maig 1916 – 4 febrer 2009)

Escriptor. Visqué anys a Buenos Aires.

Es donà a conèixer amb La noria (1951), premi Nadal de novel·la. Després, entre d’altres, ha publicat diversos llibres en castellà, i La finestra (1956), El carrer (1959) i Castell de cartes (1991, premi Ramon Llull), en català.

Especialitzat en la història de la guerra civil, ha publicat Tres días de julio (1967), sobre l’inici de la contesa, Desastre en Cartagena (1971), El final de la guerra (1976) i Hacia el despeñaperro. Por qué y como mataron a José Calvo Sotelo (1982).

També ha publicat diversos treballs sobre Dalí: Todo Dalí en un rostro (1975) i Dedálico Dalí (1989).

Romeguera, Josep *

Deixa un comentari

Veure>  Josep Romaguera  (escriptor català, 1642-1723).

Romaguera, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 1642 – 1723)

Escriptor. Fou canonge de la seu de Barcelona, catedràtic de dret canònic a la universitat i vicari general de la diòcesi.

Publicà en castellà diversos panegírics i relacions de festes i un Jurídico desengaño… (1709) en defensa de les prerrogatives del bisbe de Barcelona i diversos sermons en català. La seva obra Ateneo de grandesa sobre eminències cultes (1681), que havia de formar una trilogia amb dues altres que no arribaren a publicar-se (Morfeo despert en les vulgaritats catalanes i La fama en Catalunya), representa el moment àlgid de la influència del barroc castellà damunt la literatura catalana.

Adscrit al vessant anomenat conceptisme, l’obra és constituïda per catorze “eminències” o exposicions teòriques en prosa de caràcter al·legorico-moral, que corresponen -de vegades literalment- als “primores” de l’Héroe i als “atributos” del Discreto de Baltasar Gracián. Cada “eminència” va acompanyada amb un emblema que porta una llegenda llatina i amb una composició poètica.

La seva llengua i el seu estil són artificiosos i castellanitzats i del tot allunyats de les formes vives i col·loquials que encara es troben en altres autors catalans del segle XVII, com Vicent Garcia i Francesc Fontanella. Només algunes de les composicions poètiques assoleixen una genuïtat lingüística i una vibració lírica.

Rojas i Vila, Carles

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 agost 1928 – Greenville, EUA, 9 febrer 2020)

Escriptor en llengua castellana.

Ha escrit novel·les psicològiques o històriques, com El asesino de César (1959), Adolfo Hitler está en mi casa (1965), Auto de fe (1968), Azaña (1973, premi Planeta), El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos (1980), Manuel María (1983), i estudis com Por qué perdimos la guerra (1969), La guerra civil vista por los exiliados (1975), Los dos presidentes: Azaña, Companys (1977), Machado y Picasso: arte y muerte en el exilio (1977), El mundo mítico y mágico de Pablo Picasso (1984), Memorias inéditas de José Antonio Primo de Rivera (1986), Yo, Goya (1990) i Proceso a Godoy (1992).

Roig i Raventós, Josep

2 Respostes

(Sitges, Garraf, 26 juliol 1883 – Barcelona, 25 agost 1966)

Metge i escriptor. Fill del paisatgista Joan Roig i Soler, i germà d’Emerencià.

Metge de la Casa de Misericòrdia de Barcelona, s’especialitzà en puericultura i pediatria i perfeccionà els estudis a la Maternitat de París.

Dins la seva especialitat mèdica és autor de nombroses obres d’investigació i de divulgació.

En el vessant literari fou un narrador de tendències dramàtiques i sentimentalistes, creades per personatges simples i monolítics, de vegades entroncats amb un modernisme sense aiguaforts tenebrosos. De la seva producció novel·lística cal esmentar L’ermità Maurici (1923), Flama vivent (1925), Montnegre (1930), entre d’altres.

Roig i Raventós, Emerencià

2 Respostes

(Sitges, Garraf, 1881 – Barcelona, 1935)

Escriptor, col·leccionista i farmacèutic. Fill del pintor Joan Roig i Soler, i germà de Josep. Es llicencià en farmàcia el 1906.

Dedicat a l’estudi de la cultura marinera catalana, fou, sens dubte, el millor especialista català sobre temes mariners. Va escriure, entre altres obres, Blanes marítim, notes històriques (1974), Blanes marítim, apèndix (1929), La pesca a Catalunya (1927), La marina catalana del vuit-cents (1929) i Sitges dels nostres avis (1934).

Amb Joan Amades i Gelat publicà, en el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, Vocabulari de l’art de la navegació i de la pesca (1924) i Vocabulari de la pesca (1926).

El 1923 va guanyar el premi atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans al millor vocabulari marítim. Fou president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya en 1899-1901.