(Cervera, Segarra, 1757 – 1837)
Escriptor i polític. Marquès de Campmany. Va presidir la Junta de Defensa de Cervera durant la guerra del Francès.
És autor d’unes Converses tingudes entre dos honrats pagesos catalans, anomenat l’un Jaume i l’altre Antoni, sobre els punts més importants de l’actual defensa de Catalunya.
Deixà inèdites unes Noticias históricas de la fidelísima ciudad de Cervera.
(Palafrugell, Baix Empordà, 14 març 1862 – Barcelona, 8 gener 1938)
Polític i escriptor.
Residí a Begur, on dirigí una indústria suro-tapera. fou diputat provincial i a corts per Girona (1903, 1904 i 1918).
Col·laborà a “El Baix Empordà” i publicà Quartilles (amb pròleg de F. Cambó: 1911, 1912, continuada el 1916), Cròniques empordaneses (1913) i Bagur. La crisi de l’any 1919 (1919).
(San Pedro, Argentina, 1902 – Esparreguera ?, Baix Llobregat, gener 1974)
Escriptora. De pares catalans, residí a Esparreguera (Baix Llobregat).
Fou mestra i bibliotecària.
Ha publicat l’estudi La Passió d’Esparreguera (1957).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 13 gener 1905 – Barcelona, 5 gener 2001)
Escriptora i professora. Filla de Román de Saavedra y de Almenara.
Ensenyà català i llatí a l’Institut Escola i col·laborà a “Hèlix”, “Revista de Poesia”, “La Mainada”, etc.
Traduí, en col·laboració amb Adela M. Trepat, Heroides (1927) i Les metaformosis (1929-32) d’Ovidi.
(Algesires, Andalusia, 18 novembre 1871 – Barcelona, 2 desembre 1959)
Escriptor. Llicenciat en dret a Barcelona, duia una empresa agrícola.
Col·laborà a “Penedès”, “El Matí” i “Futurisme”. Publicà els poemes Las frondas (1912), Calmas y procelas (1915) i Antología breve (1947).
Fou el pare d’Anna Maria de Saavedra i Macià.
(Barcelona, 16 maig 1887 – 1 desembre 1972)
Escriptora i pintora. Filla de Santiago Rusiñol. Ha conreat el dibuix i la pintura.
És autora del recull poètic Llibre de versos (1928) i de L’arna (Poema rural) (1953), novel·la de tema burgès i amb un cert component didàctic i moralitzant.
També publicà la biografia Santiago Rusiñol vist per la seva filla (1950), a través de la qual defensà la figura del seu pare.
(Màlaga, Andalusia, 13 gener 1881 – Tolosa de Llenguadoc, França, 24 febrer 1959)
Metge i escriptor. Estudià medicina a la Universitat de Barcelona. El 1909 fou nomenat metge director del manicomi de Salt (Gironès).
Publicà treballs importants sobre psiquiatria, malalties mentals i sobre la pedagogia dels malalts, i en col·laboració amb P. Bertrana, La locura de Álvarez de Castro.
Molt vinculat al món cultural català, hi defensà posicions d’un nacionalisme abrandat.
Obres: Llull, maestro de definiciones (1906), Jesús como voluntad (1906), De l’entusiasme com a principi de tota moral futura (1907), Contes d’un filòsof (1908), Contes de glòria i d’infern, seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist (1911) i Missatge a Macià (1931).
(Ciutadella, Menorca, 15 gener 1892 – Madrid, 24 desembre 1951)
Escriptor. Fill d’Àngel Ruiz i Pablo i germà de Jaume. A 19 anys es traslladà a Barcelona, on col·laborà amb Gabriel Palau en la creació de sindicats catòlics. Llicenciat en dret, s’especialitzà en estudis laborals.
El 1920 es traslladà a Madrid i treballà amb Ángel Osorio y Gallardo i més tard amb Miguel Maura, que, proclamada la Segona República, el nomenà inspector general d’assegurances. Fou representant de l’estat espanyol al consell d’administració de l’OIT a Ginebra fins el 1936 i president de la comissió mixta arbitral agrícola, vice-president del treball i altres. Des del 1939 exercí d’advocat a Madrid.
Fou redactor de “La Veu de Catalunya”, “La Voz”, “El Sol” i “La Vanguardia”, i col·laborador d'”El Matí”.
Publicà Ensaig històric dels dotze anys que seguiren al de sa Desgràcia de Ciutadella (1910), Balmes, la libertad y la constitución (1929) i Balmes, conductor d’esperits (1932).
(Ciutadella, Menorca, 1897 – Barcelona, 1945)
Escriptor i traductor. Fill d’Àngel Ruiz i Pablo i germà de Josep Maria.
Des del 1911 residí a Barcelona, on fou redactor de “La Vanguardia” i redactor en cap d'”El Matí”, publicació que posteriorment dirigí, així com “Esplai”, fins que cessà el 1935.
Desenvolupà una gran activitat com a traductor al català d’obres en diversos idiomes. També col·laborà a la publicació de la Historia Universal de Gallach.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 8 gener 1863 – Madrid, 1953)
Escriptor. Germà de Ramon Ruiz Amado i de Contreras.
Vinculat al món castellà, fundà la “Revista Nueva” i fou una de les figures secundàries de la Generació del 98.
Narrador i autor teatral mediocre, publicà assaigs i crítica: Dramaturgía castellana (1891), Palabras y plumas (1894), etc. Cal destacar els llibres de records com Memorias de un desmemoriado (1916, 1928 i 1946), La tierra natal (1931) i Día tras día (1950).
Dades dels Països Catalans 