(Sabadell, Vallès Occidental, 1883 – 1955)
Escriptor.
És autor de llibres de poemes, com Del meu voltant (1932), Les hores quietes (1931) i Dolor (1937), i d’obres teatrals: Laura, la forastera (1934), L’amor inútil (1936). L’any 1942 publicà Entre chopos y castaños.
(Barcelona, 1830 – A Corunya, Galícia, 1880)
Polític i escriptor. De filiació liberal, lluità amb Garibaldi. Fou governador civil durant la I República espanyola.
Publicà diverses novel·les, de caire romàntic i polític: La judía errante (1862), El poder negro (1863) i Los hipócritas (1864).
Dels assaigs cal destacar Los anarquistas, los socialistes y los comunistas, ¿son demócratas? (1861).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Escriptor. Hom sap només que era notari.
Es conserven tres composicions seves, dues d’elles de caràcter amorós i l’altra que constitueix un curiós atac a la noblesa per la seva manca de pietat.
(Valls, Alt Camp, 1 maig 1801 – segle XIX)
Músic i escriptor. Era tocador de gralla i acompanyant dels Xiquets de Valls. Fou molt popular. Tenia els sobrenoms de L’Esquerritx i Marcelino.
Prengué part a la primera guerra Carlina, a favor dels rebels. S’exilià a França, però l’any 1846 retornà a Valls.
Publicà un llibre autobiogràfic titulat Casos de riure i plorar de la marxa a França (1840).
(Sabadell, Vallès Occidental, 1899 – Barcelona, 20 novembre 1993)
Escriptora. Signava com a Pilar Tous de Cirera.
És autora dels reculls poètics Vergeret d’abril (1934), Figures i paisatge (1943) i Medalles (1951).
Ha publicat també el llibre biogràfic Agnès Armengol (1957).
(Tarragona, 1613 – Toló, Provença, 1668)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Bolonya. Fou paborde de la catedral de Tortosa (1639).
Publicà Milicia angélica de santo Tomás de Aquino (1643), Fruits espirituals del Via-Crucis (1646) i Noves rimes en llaor de… la Mare de Déu (1649).
Es mostrà contrari a Felip IV durant l’ocupació francesa de Tortosa (1648-50) i hagué de fugir a Barcelona en caure la ciutat. El 1651 anà a Tolosa (Llenguadoc) en el seguici de Pèire de Marca.
El 1668 passà a Marsella, però naufragà davant Toló i hi morí poc després.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 abril 1932 – Barcelona, 8 febrer 2014)
Eclesiàstic i escriptor. Llicenciat en teologia, ha fet estudis de catequètica a Roma i a París.
Ha estat consiliari d’acció catòlica i fundador i secretari del Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona. Fou un dels representats de la lluita per una Església catalana a la postguerra.
Assagista penetrant, ha publicat On va l’Acció Catòlica? (1967), Iniciació a la catequesi (1969), Creure, avui (1973), sovint reeditat, i Església i món escolar (1973).
(Fitor, Baix Empordà, 1858 – 1936)
Escriptor. Funda “El Pallafrugellense” i col·laborà a d’altres publicacions periòdiques.
És autor dels reculls poètics Cançons de Nadal i Cançons de la sega, i dels treballs La cuestión corchera i Breves observaciones a la Historia del Ampurdán del Sr. Pella y Forgas (1892).
(Girona, 1873 – 1929)
Escriptor. Era advocat. Col·laborà a “Lo Geronès” i a d’altres publicacions periòdiques.
És autor dels llibres Lo dret civil gironí (1899), Índice sistemático de lo publicado en los treinta volúmenes de Certámenes de la Asociación Literaria de Gerona (1872-1901), L’Estudi General o Universitat Literària de Girona (1906), Memoria y catálogo de impresos del Archivo provincial (1926) i La jueria de Banyoles (1928).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1420 – 1492)
Militar i escriptor. De personalitat no del tot identificada, és sabut que acompanyà l’infant Joan a Navarra i Castella (1441) i lluità al seu costat a Medina del Campo.
Esdevingut rei, Joan el nomenà majordom i conseller (1458), però en la guerra d’aquest rei amb els catalans es mostrà partidari del príncep de Viana, i a la mort d’aquest, a partir del 1464, tornà al seu servei.
Representa un cas típic dels escriptors catalans d’expressió bilingüe de mitjan segle XV. Va gaudir de renom a Castella, on arribà a ésser-li atribuïda la paternitat de Juan de la Encina, i va ésser tingut per autor del Maldezir de Mugeres, obra que el convertí en una figura popular.
Fou també conegut per l’habilitat amb que s’expressava, l’erudició extraordinària en els jocs etimològics adreçats a Romeu Llull, així com per les cartes a don Pedro de Urrea en castellà, a l’igual que l’Oració fúnebre per Agnès de Clèves; la poesia és inferior a la prosa i segueix la línia d’Ausias March.
Dins la moda de l’època conrea el poema col·lectiu com el Taut mon voler, on cita un conjunt de versos de diferents literatures medievals.
Dades dels Països Catalans 