Arxiu d'etiquetes: Conca de Barberà

Serra, la

(Montblanc, Conca de Barberà)

Monestir de clarisses i santuari (la Mare de Déu de la Serra) (360 m alt), fora del recinte murallat, davant el portalot de la Serra. El santuari és esmentat ja el 1295.

La imatge de la Mare de Déu és d’alabastre i, segons la tradició, hi fou duta per la princesa grega Irene Làscaris, quan anava a Saragossa a fer-ne l’ofrena: el carro que duia la imatge s’aturà a l’indret de l’església.

L’església i el convent són gòtics. Es conserven diversos sepulcres gòtics d’abadesses i altres personatges. Presideix la plaça que s’obre davant el monestir la creu Verda o dels Miracles.

Segura

(Savallà del Comtat, Conca de Barberà)

Poble (784 m alt), a l’oest del terme, aturonat entre els torrents de Segura i el de Saladera, tributaris del riu Corb. L’església parroquial és dedicada a santa Maria.

El castell de Segura, del qual hi ha restes, és esmentat ja el 1123. El 1763 pertanyia al capítol de Tortosa.

Seguer

(Pontils, Conca de Barberà)

Llogaret, al sud del terme de Santa Perpètua de Gaià, a l’esquerra del Gaià.

La seva església, arruïnada, era dedicada a sant Blai i fou bastida al peu del turó on s’alcen les restes de l’antic castell de Seguer.

Segarra de Gaià

(Conca de Barberà)

Nom adoptat el 1937 per al municipi de Santa Coloma de Queralt.

Savallà, comtat de

(Catalunya, segle XVI – )

Títol senyorial concedit el 1599 a Bernat de Boixadors i d’Erill, senyor de Savallà.

La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1705 pel rei-arxiduc Carles d’Àustria al seu besnét i cinquè titular, Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.

El títol, sense la grandesa, passà als Sureda i als Montaner.

Sarral, marquesat de

(Catalunya, segle XVII – )

Títol concedit (1653) a Francisco de Orozco-Ribera y Pereira, marquès de La Mortara i d’Olias, senyor de Sarral.

Passà als Osorio, comtes de Grajal, i als Losada.

Santa Perpètua de Gaià

(Pontils, Conca de Barberà)

Poble, situat a l’esquerra del Gaià, a l’indret on aquest forma el congost de Santa Perpètua, esglaonat al vessant d’un grup calcari que obliga a aquest a descriure un meandre.

Al cim del penyal hi ha les restes del castell de Santa Perpètua (fragments de la muralla, un portal i una torre mig esberlada), documentat des de la fi del segle X, que fou destruït en l’escomesa d’Almansor i reconstruït el 1012.

El poble és a l’esquerra del Gaià. Les restes de la primitiva església romànica es conserven al clos del cementiri. L’actual (parròquia de Santa Maria) es troba prop de la torre del castell i és pràcticament abandonada pel despoblament del nucli (només ocupat a l’estiu per algunes famílies).

Santa Maria de Bell-lloc

(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà)

Església als afores de la vila. Entre el 1270 i el 1321 fou monestir de deodonats. El 1335 s’hi instal·laren pares mercedaris, fins a l’exclaustració del 1835.

En resta una interessant església gòtica, amb un portal romànic, del tipus lleidatà, construïda vers l’any 1230. En una capella lateral hi ha el panteó dels Queralt, amb un valuós sarcòfag esculpit el 1370 per Pere Aguilar, de Lleida, i Pere Ciroll, de Santa Coloma de Queralt.

Santa Coloma, comtat de

(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, segle XVI – )

Títol senyorial concedit el 1599 a Pere de Queralt i d’Icard, quan n’era senyor de la vila.

La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1647 al seu nèt -fill del segon titular, Dalmau de Queralt i de Codina- i tercer comte, Dalmau de Queralt i d’Alagó, a la mort del qual passà als Reard, que es cognomenaren Queralt.

La grandesa li fou renovada, el 1792, al setè, Joan de Queralt i de Pinós.

Continua en la mateixa família.

Santa Anna

(Montblanc, Conca de Barberà)

Ermita i antic monestir agustinià, a l’est del terme, vora Prenafeta.

La construcció de l’església fou iniciada el 1373 (el rei Pere III i l’arquebisbe de Tarragona posaren la primera pedra); fou acabada pels agustinians, que hi establiren una comunitat, posteriorment molt reformada.

Es trobava dins l’antic terme del castell de Montornés, de la jurisdicció de Poblet.