(Terrades, Alt Empordà)
Masia i petit veïnat, als vessants sud-orientals de la roca de la Penya (484 m alt), a la serralada que separa les conques de la Muga i del Manol, al límit amb els termes de Cistella, de Cabanelles i de Sant Llorenç de la Muga.
Contrafort (613 m alt) oriental de la serra de Rodes, a la península del cap de Creus, que domina per llevant la vila i la badia de Cadaqués.
Als seus vessants hi ha les instal·lacions d’una estació de radar, establerta pels EUA després del 1953.
(Pau, Alt Empordà)
Petit monestir (Santa Maria de Penardell) de donats i donades establert a l’església de Santa Maria del lloc de Penardell (esmentat ja el 882), al nord-oest de Vilaüt.
El 1229, l’abat Ponç, de Santa Maria de Roses, senyor del lloc, estabilitzà la comunitat de donats donant-los la regla de sant Benet i establint un prior, Bernat Sifré, per als homes, i una priora, Ermessenda Sifré, per a les dones.
Desaparegué a la fi del segle XIV.
Una masia ha conservat el nom i el record del seu emplaçament.
(Ventalló, Alt Empordà)
Poble, situat al sud de Montiró, de la parròquia del qual depenia l’església i actual santuari de l’Om.
L’antic castell de Pelacalç, esmentat el 1363, pertangué a la família Margarit, de la branca de Castell Empordà, i fou destruït durant la guerra dels Segadors com a represàlia contra Josep de Margarit i de Biure.
La seva capella romànica, d’una sola nau, és construïda amb elements més vells.
(Pedret i Marzà, Alt Empordà)
Poble, situat a la vora de la riera de Pedret.
De la seva església parroquial de Sant Esteve, que havia estat possessió del monestir de Sant Pere de Rodes, depèn Marzà, capital del municipi.
El lloc és esmentat ja el 1060. Fou del comtat d’Empúries.
(Pau, Alt Empordà, segle XII – )
Jurisdicció senyorial centrada a la població, que pertangué al llinatge homònim fins al segle XIV.
El 1524 passà per enllaç als Rocabertí, que es cognominaren Rocabertí-Pau, i el 1746 als Amat, marquesos de Castellbell.
(la Jonquera, Alt Empordà / el Pertús, Vallespir)
Coll de l’Albera (568 m alt), a ponent del turó on s’alça el castell de Bellaguarda, per on passava el camí de Barcelona a Perpinyà, que es desplaçà després al coll del Pertús.
Prop seu s’alçava l’antic priorat del Coll de Panissars, i hi tingué lloc la famosa batalla del coll de Panissars.
(la Jonquera, Alt Empordà, 30 setembre 1285 – el Pertús, Vallespir, 1 octubre 1285)
Fet d’armes ocorregut al coll de Panissars durant la Croada contra Catalunya.
Les forces catalanes atacaren l’exèrcit de Felip III de França, que es retirava, delmat per la pesta. Pere II el Gran confià l’avantguarda de l’atac a Ramon de Montcada i d’Aragó, que féu estralls amb els seus homes entre els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família, tot i que entre aquesta hi havia Carles de Valois, que havia pretès la corona de Catalunya.
Acabat l’assalt, la columna francesa fou atacada encara, poc després, per les tropes de Roger de Lloria, que havien desembarcat després de llur victòria naval davant la costa empordanesa.
Ramon Muntaner, en la Crònica, indica que les festes de celebració de la victòria, a Barcelona, duraren vuit dies.
(Vilafant, Alt Empordà)
Poble (o la Baulòria), a l’esquerra del Manol, aigua avall de Vilafant, al sud-oest de la ciutat de Figueres.
L’església parroquial de Sant Tomàs fou donada el 1176 al monestir de Ripoll; depenia de la de Santa Llogaia d’Àlguema.
L’antic castell de Palol Sabaldòria, amb l’església de Sant Miquel, era una casa forta.
El 1698 el lloc pertanyia a la corona.
(Terrades, Alt Empordà)
Poble (ant: Palau-sarroca), de poblament disseminat, al sud-est del terme, a la vora del rec de Palau, afluent de capçalera del Rissec.
El castell de Palau-surroca, la capella de Sant Llorenç la qual és obra del segle XII o XIII, ha estat modificat diverses vegades i actualment té el caràcter de gran masia, amb elements defensius antics.
Pertangué als Palau (segle XIII) i passà per successió als Sarroca, cognomenats també Sarroca Palau, i als Sorribes (la senyoria major fou fins el 1359 dels senyors de Peralada); passà el 1695, per venda, als Croses (senyors de Calabuig) i als seus descendents els Dou i als Alòs, marquesos de Dou, que en tenen actualment la propietat.
Dades dels Països Catalans 